Guerra de guerrilles

Les dues últimes legislatures catalanes, la desena (2012-2015) i l’onzena (2015-2017), han sigut l’escenari d’una guerra de guerrilles , afortunadament només institucional, entre, d’una banda, el Parlament i el govern de la Generalitat, acompanyats d’una forta mobilització cívica del nacionalisme i, de l’altra, les Corts Generals i el govern de la nació, acompanyats fins al final de la desena legislatura pel Tribunal Constitucional exclusivament però també des d’aquest moment per la Fiscalia General, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem.

El nacionalisme català, conscient del desequilibri de forces i de la consegüent impossibilitat de lliurar un combat en camp obert, ha posat en pràctica una estratègia de desgast institucional de l’Estat que està afectant tots els seus òrgans constitucionals més importants: Corts Generals, govern, Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional. Aquesta estratègia ha tingut el cost de la suspensió de l’exercici del dret a l’autonomia.

Al llarg de les dues legislatures, el nacionalisme ha adoptat incessantment iniciatives legislatives i governamentals que poden tenir cabuda en la legitimació democràtica en abstracte però que no tenien cabuda en la legalitat democràtica espanyola. El nacionalisme ha jugat obertament la carta de la legitimitat enfront de la legalitat. La nostra reivindicació de la convocatòria d’un referèndum és democràticament legítima, encara que la legalitat espanyola no ho permeti. Des d’un punt de vista lògic és la legalitat la que s’ha d’adequar a la legitimitat i no al revés. En conseqüència, el referèndum s’hauria de poder celebrar.

La posició del govern de la nació, com era d’esperar, ha sigut la contrària. En democràcia, legitimitat i legalitat coincideixen. Actuar legítimament suposa fer-ho d’acord amb el que es preveu en l’ordenament jurídic en cada cas. En conseqüència, el govern espanyol ha reaccionat recorrent totes les iniciatives nacionalistes, fossin del tipus que fossin i tinguessin la naturalesa jurídica que tinguessin. Inicialment les va recórrer al Tribunal Constitucional exclusivament, que li ha donat la raó en tots els casos de manera absoluta. A partir del referèndum del 9-N i, sobretot, a partir del referèndum de l’1-O, el govern espanyol va recórrer a la Fiscalia General de l’Estat i, a través seu, a l’Audiència Nacional i al Tribunal Suprem. D’una manera limitada, després del 9-N del 2014. D’una manera extraordinàriament intensa, després de l’1-O del 2017.

Política per una banda. Justícia constitucional i justícia penal per l’altra. Aquests són els termes en què s’ha lliurat la guerra de guerrilles en les dues legislatures. El govern de la nació hi posaria fi de manera provisional amb l’activació de l’article 155, l’aplicació del qual es va traduir en la destitució del Govern i en la dissolució del Parlament. El nacionalisme es quedava, aparentment, sense els instruments per continuar lliurant la guerra de guerrilles institucional. Es quedava sense institucions des de les quals fustigar l’Estat.

És probable que amb aquesta decisió el govern de la nació considerés que podria posar fi a les hostilitats i que, amb una aplicació continguda de l’article 155, que es traduïa en la immediata convocatòria d’unes eleccions, es podria obrir espai per iniciar converses, en què el nacionalisme, un cop comprovada l’esterilitat de la seva estratègia en les dues legislatures anteriors, acceptaria moure’s dins del marc constitucional.

És obvi que no ha sigut així. La guerra de guerrilles no ha deixat de ser practicada en cap moment. Ni tan sols durant la campanya electoral. La fugida de Carles Puigdemont i diversos consellers a Bèlgica va ser un pas en la internacionalització del conflicte en el terreny judicial, que no ha fet res més que complicar-se des de llavors i que encara no està tancat. El desgast per a la justícia espanyola en general i per al Tribunal Suprem en particular no està sent menor.

Però ha sigut després de la celebració de les eleccions el 21-D i la constitució del Parlament quan les accions de guerrilla han augmentat de manera significativa. Tot el procés d’investidura ha estat i continua estant dominat per aquestes accions. La proposta de candidats a la presó. L’autorització de la delegació del vot de candidats a l’exili. La modificació de la llei per permetre la investidura en absència de Carles Puigdemont... I el que vindrà d’aquí al dia 22.

L’erosió institucional comença a ser molt notable. Catalunya segueix sense president i sense poder exercir el dret a l’autonomia. No està gens clar, a més, que l’elecció d’un president, en cas que es produeixi, suposi l’aixecament automàtic del 155. En tot cas, vistos els moviments que s’estan produint en el procés d’investidura, tot fa pensar que la guerra de guerrilles institucional es reiniciarà quan el nacionalisme hagi recuperat la presidència de la Generalitat.

L’erosió no és menys notable en l’Estat. El govern espanyol ha perdut completament la iniciativa i està a la mercè del que decideixi el Tribunal Suprem, que, al seu torn, està en una situació compromesa, ja que es pot veure desautoritzat per la justícia de diversos països europeus. A les dificultats ja conegudes per justificar davant de jutges europeus que la conducta de Carles Puigdemont és constitutiva del delicte de rebel·lió s’hi sumen les que està trobant per justificar el delicte de malversació, que està tenint com a derivada un conflicte larvat entre el jutge Pablo Llarena i la Guàrdia Civil i el ministre Montoro i la Inspecció d’Hisenda.

I això no ha fet més que començar. Una guerra de guerrilles és un suïcidi institucional. Ni l’Estat ni la Generalitat poden guanyar-la. La Generalitat en cap cas. L’Estat sí, però posant fi a la democràcia a Espanya.

Etiquetes