Investidura i rebel·lió

Tres magistrats de la sala segona del Tribunal Suprem van dictar una interlocutòria que es va fer pública dimarts mitjançant la qual resolien el recurs interposat per Jordi Sànchez contra la interlocutòria del jutge Pablo Llanera, que va decidir no permetre-li assistir a la sessió del Parlament a la qual havia estat convocat pel president Roger Torrent com a candidat a la presidència de la Generalitat.

El recurs interposat per Jordi Sànchez no posava en qüestió que el jutge instructor qualifiqués la seva conducta com a constitutiva del delicte de rebel·lió. És obvi que no està d’acord amb aquesta qualificació, però no entrava a discutir aquesta qüestió. Es limitava a recórrer la decisió de no permetre-li assistir a la investidura. En conseqüència, era a això que la sala del Tribunal Suprem havia de donar resposta. I una resposta d’acord amb les normes de l’ordenament espanyol que regulen la investidura del president de la Generalitat de Catalunya.

La interlocutòria no ho fa, no hi dona resposta. I no ho fa perquè no pot fer-ho, perquè a l’ordenament espanyol no hi ha cap norma que permeti impedir l’assistència de Jordi Sànchez a la sessió d’investidura. La sala segona confirma la decisió del jutge instructor incorrent en el mateix delicte de prevaricació en què ell havia incorregut. Diu que no, però no identifica quina és la llei en què es basa per prendre la decisió.

El Tribunal Suprem aprofita el recurs interposat per Jordi Sànchez per impugnar la fonamentació jurídica de la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein, que el lector sens dubte coneix. No dona resposta a la qüestió que havia de respondre i en dona al que no havia de respondre. Això és adulterar l’exercici de la funció jurisdiccional.

Ara bé, que aquesta part de la interlocutòria sigui impertinent no vol dir que no sigui interessant. Els magistrats del Tribunal Suprem aconsegueixen el contrari del que es proposaven. Amb la seva argumentació posen de manifest per què el jutge alemany tenia raó d’actuar de la manera com ho va fer. L’esforç que fa el Tribunal Suprem per intentar demostrar que la conducta de Carles Puigdemont i els altres querellats és constitutiva del delicte de rebel·lió se’ls gira en contra.

L’existència del pressupòsit de fet del delicte de rebel·lió no ha de ser demostrada. Ha de ser comprovada. O hi ha alçament violent o no n’hi ha. Que hi hagi alçament violent no vol dir que hi hagi delicte de rebel·lió, ja que no tot alçament violent és constitutiu d’aquest delicte. La qualificació d’un determinat alçament violent com a rebel·lió ha de ser argumentada. Però si no hi ha hagut alçament violent, no hi ha res a argumentar.

I això és el que ha passat a Catalunya. A Catalunya hi ha hagut una rebel·lió política i, per tant, pacífica, contra la fórmula de la seva integració a l’Estat. És una rebel·lió que es va expressar per primera vegada el juliol del 2010, immediatament després que es fes pública la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, i que va tornar a expressar-se totes les Diades a partir de la del 2012, així com en l’anomenat “procés participatiu” del 9 de novembre del 2014 i en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. No hi ha dubte que una part molt significativa de la societat catalana, tan significativa per ser majoria parlamentària i poder formar govern, no accepta com a propi l’Estatut d’Autonomia després de la sentència. Ho fa des del juliol del 2010 de manera ininterrompuda. Però ho fa sense violència de cap tipus. Sense alçar-se violentament. Qualificar d’alçament violent posar urnes als centres escolars no pot ser acceptat en cap democràcia digna d’aquest nom.

És impossible rastrejar un alçament violent en la conducta del nacionalisme català. Tant en els dirigents com en les bases. En conseqüència, falta el pressupòsit de fet del delicte de rebel·lió. Com més argumenta el Tribunal Suprem sobre el “tipus especial” de violència que s’ha posat en pràctica, més evident resulta que s’argumenta en el buit, que aquesta argumentació no lliga amb el tipus delictiu definit al Codi Penal com a delicte de rebel·lió.

Això és tan obvi que el tribunal alemany gairebé no va necessitar temps per prendre la decisió. Va ser un rebuig total de l’euroordre, perquè no podia no prendre-la en consideració, no admetre-la a tràmit, que era possiblement el que pensava que hauria d’haver fet, si hagués sigut possible.

La impertinent interlocutòria del Tribunal Suprem ajudarà el Tribunal de Schleswig-Holstein a reafirmar-se en la seva decisió.