Tant de bo fos la presó preventiva

Amb una condemna per rebel·lió a Catalunya no es podria fer política, però a Espanya tampoc

Vist amb perspectiva, la presó preventiva és un obstacle minúscul per avançar en la recerca d'una fórmula que garanteixi la integració de Catalunya a l'Estat. Estic d'acord amb pronunciaments com el que ha fet el grup Pròleg, que identifica aquesta mesura com un obstacle per avançar, però estic en desacord que es posi en aquest obstacle el centre d'atenció. La presó preventiva és molt dolorosa en si mateixa, encara més perquè no hauria d'haver-se produït. Però amb tot el que ha passat aquests mesos, trobo redundant l'argumentació del grup Pròleg. Aquest no és el problema. La presó preventiva és insignificant si es compara amb la qualificació jurídica de la conducta dels querellats com a constitutiva del delicte de rebel·lió. En realitat, la presó preventiva és un corol·lari d'aquesta qualificació jurídica.

Amb el calendari que s'està estudiant, els querellats poden estar en presó preventiva uns quants mesos més, però poden ser condemnats mitjançant sentència ferma, sense segona instància perquè és el Tribunal Suprem l'òrgan sentenciador, a un nombre considerable d'anys a la presó. El gruix de la presó preventiva ja l'han suportat. El problema no és el que els quedi de presó preventiva, sinó el que els pot quedar de presó definitiva.

No ens podem enganyar. I posar el centre d'atenció en la presó preventiva és fer-ho. L'atenció cal posar-la no en la mesura cautelar, sinó en la decisió substantiva de la qual la mesura cautelar porta causa. Si el ministeri fiscal no revisa la qualificació jurídica de la conducta dels querellats, que se'ls posi en llibertat des d'ara fins al novembre pot ser fins i tot pitjor que mantenir-los a la presó.

Un judici per rebel·lió són molts anys de presó, amb la seqüela de molts anys de conflicte judicial dins i fora d'Espanya

Soc conscient que s'ha arribat molt lluny i que no és fàcil rectificar. Però si no es rectifica, no és que no s'hagi d'avançar, és que serà impossible avançar. Una condemna per rebel·lió al Tribunal Suprem desembocaria en un recurs d'empara davant del Tribunal Constitucional i, depenent de la seva decisió, en un recurs davant del Tribunal Europeu de Drets Humans. Així estaríem diversos anys. A ningú se li escapa a què conduiria un escenari judicial d'aquesta naturalesa. I el cost que tindria per a la convivència dins de Catalunya i entre els ciutadans de Catalunya i els de la resta de l'Estat. I per a la imatge d'Espanya fora de les nostres fronteres.

Un judici per rebel·lió són molts anys de presó, amb la seqüela de molts anys de conflicte judicial dins i fora d'Espanya. Amb aquest escenari judicial no hi hauria possibilitat d'avançar en negociació política de cap tipus. I per descomptat, caldria oblidar-se de qualsevol operació de reforma de la Constitució. Perquè a Catalunya no es podria fer política, però a Espanya tampoc. La condemna per rebel·lió ens conduiria a la paràlisi.

Val més quedar vermell un dia que groc tota la vida, diu el refrany. I això val tant per a l'Estat com per a la Generalitat. Per avançar en la negociació ningú pot sortir-se amb la seva. S'han de fer passos que possibilitin avançar cap a la trobada. Passos el significat dels quals sigui inequívoc, de tal manera que puguin ser entesos així per totes les parts. També pels que no hi estiguin d'acord. Ningú ha de sentir-se enganyat. En l'estudi conjunt de quins haurien de ser aquests passos és en el que haurien de centrar la seva energia els que haurien de fer-los. És possible que no despertessin l'entusiasme de gairebé ningú, però és més que probable que trobessin la comprensió de la immensa majoria.

Penso, a més, que si s'afrontés la integració de Catalunya a l'Estat de manera pacífica i negociada aquesta solució seria molt ben rebuda en general fora de les nostres fronteres i especialment a Europa. Encara som a temps d'evitar el desastre. Però això exigeix molt més que la fi de la presó provisional.