11/01/2018

Majoria parlamentària / minoria social

3 min

Les democràcies parlamentàries sobreviuen perquè la majoria parlamentària no és pràcticament mai majoria social. La majoria parlamentària sol ser la minoria social majoritària. Si coincidís la majoria parlamentària amb la majoria social, la deriva autoritària del sistema polític seria imparable.

Un parell d’exemples. A Espanya la majoria parlamentària més àmplia la va obtenir el PSOE a les eleccions del 1982. 202 escons al Congrés de Diputats. Però únicament va aconseguir el 48,11% dels sufragis vàlidament emesos, amb una participació electoral del 79,97%, cosa que suposa una mica menys del 40% del cens electoral.

A Catalunya la majoria parlamentària més àmplia la va obtenir CiU a les eleccions del 1984. 72 escons al Parlament. Però únicament el 46,80% dels sufragis vàlidament emesos, amb una participació electoral del 64,36%, cosa que suposa una mica més del 30% del cens electoral.

Ni el PSOE ni CiU en el seu millor moment i en circumstàncies difícilment repetibles han aconseguit una majoria absoluta dels vots vàlidament emesos, i han quedat lluny de la majoria absoluta del cens. Sempre hi ha més ciutadans que no han votat el partit de govern que ciutadans que sí que l’han votat. Si no fos així, la democràcia no sobreviuria. Aquest és el contrapès essencial al monopoli de la coacció física legítima de què disposa la majoria parlamentària i el seu govern. La divisió de poders és molt important, però la garantia essencial és aquesta.

Cap partit o coalició de partits que guanya unes eleccions hauria d’oblidar el que acabo de dir. Si ho fa, acaba prenent decisions per a les quals no té la legitimació democràtica inexcusable i acaba ficant-se en un laberint del qual després li resulta molt difícil sortir.

Això és, justament, el que li va passar al nacionalisme català després de les eleccions del 2015. Com passa sempre, la majoria absoluta en escons no va tenir la majoria absoluta dels vots vàlidament emesos i va quedar al voltant del 35% del cens electoral. Els ciutadans de Catalunya confiaven al nacionalisme la direcció política de la comunitat, però no l’habilitaven per canviar el tauler en el qual ha de desenvolupar-se la competició política en democràcia.

El nacionalisme, però, va entendre que sí que havia rebut un mandat en aquest sentit. D’aquí que a la resolució 1/XI legislatura, aprovada el 9 de novembre del 2015 per 72 vots contra 63, es declarés “dipositari de la sobirania i titular del poder constituent” i, partint d’aquesta base, es considerés legitimat per adoptar decisions materialment constituents com les que es recullen en diversos punts de la resolució: “El Parlament de Catalunya declara solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república” (punt segon). “El Parlament [...] proclama l’obertura d’un procés constituent [...]” (tercer). “El Parlament considera pertinent iniciar en el termini de trenta dies la tramitació de les lleis del procés constituent [...]” (cinquè).

Partint d’aquesta interpretació del resultat electoral del 2015 s’explica que la legislatura discorregués pel camí que ho va fer: amb interpretacions forçades de les normes, en contra de vegades de l’opinió dels lletrats del Parlament i fins i tot de l’opinió dels membres del Consell de Garanties, per mantenir-me en el territori de les institucions catalanes exclusivament, i ignorant els drets dels diferents grups parlamentaris no nacionalistes, com es va evidenciar de manera clara els dies 6 i 7 de setembre.

El nacionalisme va rebre la legitimació democràtica ordinària per governar, però no la legitimació democràtica extraordinària per obrir el procés constituent d’un nou estat. Va disposar de la majoria parlamentària per formar govern, però no de la majoria social que hauria sigut necessària per a una declaració unilateral d’independència.

En les eleccions del 21-D el cos electoral català s’ha tornat a expressar de la mateixa manera que ho ha fet des del 2012, tant en les convocatòries legals com en les il·legals del 9-N (2014) o de l’1-O (2017). No sembla previsible que ho hagi de fer de manera diferent en el futur immediat. Els partits polítics catalans hauran d’acostumar-se a fer política en aquestes condicions.

stats