Oportunitat perduda

El Tribunal Suprem ha disposat d’una última oportunitat per donar una resposta d’acord amb la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya a l’exigència de responsabilitat penal pels delictes de rebel·lió i malversació dels exconsellers del Govern, l’expresidenta del Parlament i els presidents de l’ANC i Òmnium, instada per la Fiscalia General de l’Estat en un primer moment davant l’Audiència Nacional i posteriorment davant del Suprem.

Deixo de banda l’Audiència Nacional i em centro exclusivament en el Tribunal Suprem, davant del qual les defenses dels acusats van interposar una qüestió de pronunciament previ, per tal que acceptés una declinatòria de jurisdicció i remetés la causa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, davant del qual estan aforats els acusats. Van fer-ho amb l’argument que el Suprem no pot ser en aquesta causa jutge de primera i única instància, perquè amb això es vulneren els drets al jutge ordinari predeterminat per la llei i el dret a la doble instància.

El Suprem, en decisió donada a conèixer aquest dijous, va acordar acceptar la declinatòria de jurisdicció per a sis dels acusats, però no per a dotze d’ells. El Tribunal Suprem entén que la conducta d’aquests últims encaixa dins de l’excepció prevista en l’article 57 de l’Estatut d’Autonomia, ja que, encara que els actes dels acusats van tenir lloc dintre de Catalunya, els seus efectes es van projectar fora del territori d’aquesta comunitat.

Amb aquesta decisió, el Suprem desconeix totes les regles d’interpretació comunament acceptades en el món del dret: gramatical, teleològica, sistemàtica i històrica. Amb cap aquestes regles és possible arribar a la conclusió a què ha arribat el Suprem. La norma per a l’aforament dels dotze processats és que la responsabilitat penal pels seus actes se’ls exigeixi davant del TSJC. I (hi insisteixo) l’excepció és que se’ls exigeixi davant del Suprem. Per privilegiar la interpretació en contra de la norma i en favor de l’excepció ha d’haver-hi una prova aclaparadora i inequívoca a favor d’aquesta interpretació. No es pot fer una martingala per aconseguir aquest objectiu. A l’hora de determinar la competència de l’òrgan judicial que ha d’entendre de la seva conducta, el que és decisiu és el lloc dels actes duts a terme pels acusats pels quals se’ls exigeix responsabilitat penal. No el lloc en què aquests actes puguin acabar produint efectes. Això sembla difícilment discutible i no és possible que els magistrats del Tribunal Suprem que han pres la decisió ho desconeguin.

Quan uns magistrats prenen una decisió inexplicable jurídicament i amb una aparença de vulneració de drets fonamentals, no ho poden fer per casualitat. No estan resolent una qüestió de forma, sinó prenent una decisió sobre el fons de l’assumpte. Formalment han resolt una qüestió prejudicial. Materialment han pres una decisió sobre la responsabilitat penal dels acusats. Es donarà cobertura processal a una decisió que ja s’ha adoptat. O, dit d’una altra manera: es donarà cobertura jurídica a una decisió materialment política.

La decisió del Suprem em sembla temerària. Un cop s’hagi dictat sentència, s’hi podrà presentar en contra un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional i, posteriorment, davant del Tribunal Europeu de Drets Humans. ¿Ningú s’ha parat a pensar en les conseqüències que tindria per al prestigi del Suprem que el Constitucional atorgués la protecció o eventualment, en el cas que el TC no estimés el recurs d’empara, el que suposaria per a tot el nostre sistema d’administració de justícia una condemna l’Estat espanyol per part del TEDH?

M’imagino que els magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein deuen estar cada vegada més convençuts que van actuar correctament en no haver donat una resposta positiva a l’ordre europea de detenció i entrega que va cursar el jutge Pablo Llarena. No dic que estiguin contents, però sí alleujats. Si més no, deuen pensar, no hem prestat la nostra col·laboració a la barbaritat jurídica que es cometrà a Espanya.