L'1 d'Octubre des d'una perspectiva constituent

Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de SevillaEn cap país es pot viure pacíficament de manera indefinida, si no hi ha un acord pràcticament unànime sobre on resideix el poder. Aquesta no és una qüestió teòrica, encara que indubtablement també ho és, sinó que és la qüestió pràctica de més abast que han d'afrontar els éssers humans en l'organització de la seva convivència.

Amb la "invenció del poble" com el lloc on resideix el poder (Edmund. S. Morgan, segle XXI), a la convenció de Filadèlfia comença políticament el món contemporani. Encara que el principi de 'sobirania popular' ha hagut d'obrir-se camí de manera lenta, laboriosa i desigual, des de mitjans del segle XX és l'únic principi de legitimació del poder indiscutible.

Ara bé, aquest principi de legitimitat democràtica, que podem qualificar d'universal, ha de ser projectat constitucionalment a cada país. Per a cada país el que és decisiu és la manera concreta com el constituent reconeix el principi de legitimitat democràtica, perquè aquest principi pot projectar-se de manera diversificada.

Als estats unitaris o als estats políticament descentralitzats en els quals no es discuteix que hi ha 'un sol poble', com passa, per exemple, a Alemanya, la projecció constitucional del principi de legitimitat democràtica no planteja cap problema. La reunificació de la República Federal i la República Democràtica es va poder fer constitucionalment amb facilitat, perquè ningú discuteix l'existència d''un poble alemany' com a lloc de residència del poder.

Però ¿què passa en països, com Espanya, on hi ha parts del territori de l'Estat on una part molt important de la població considera que no són simplement poble espanyol, sinó poble català o basc? ¿Com es pot projectar el principi de legitimació democràtica pel constituent de manera que resulti acceptable de manera pràcticament unànime?

Aquest és el problema més important i difícil de resoldre que va haver d'afrontar el constituent del 1978. I el va resoldre amb una projecció dual del principi de legitimació democràtica.

Va reconèixer constitucionalment un sol poble, el poble espanyol, i basant-se en aquest lloc de residència del poder va definir la cadena de legitimació democràtica de l'Estat. De l'article 1.2 ("La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l'Estat") es passa al 66.1 ("Les Corts Generals representen el poble espanyol"), del 66.1 al 99 (investidura del president del govern per part del Congrés de Diputats) i del 99 al 117 (legitimació democràtica del poder judicial a través de la submissió del jutge a l'imperi de la llei). La diafanitat de la projecció constitucional del principi de legitimitat en l'arquitectura de l'Estat no pot ser més gran.

Però què passa amb les "nacionalitats"? ¿Com s'integren les "nacionalitats" a l'Estat de manera que els resulti acceptable el principi de legitimació democràtica de l'article 1.2 de la Constitució Espanyola?

El constituent va respondre a aquest interrogant projectant de manera diferenciada el principi de legitimitat democràtica en el procés d'aprovació de l'Estatut d'Autonomia previst a l'article 151 de la Constitució.

En la fase d'iniciativa el principi es projecta de manera exclusiva i excloent a l'interior del territori de la "nacionalitat". És l'assemblea de parlamentaris, diputats i senadors triats en aquest territori qui aprova el projecte d'Estatut d'Autonomia.

En la fase de deliberació i aprovació parlamentària el principi es projecta a través de la negociació entre la comissió constitucional del Congrés de Diputats i una delegació de l'assemblea proponent, que acorden "la formulació definitiva".

En la fase de ratificació hi ha la participació del cos electoral mitjançant referèndum en un primer moment i la participació del Congrés de Diputats i el Senat, en un segon moment, els plens dels quals "decidiran sobre el text mitjançant un vot de ratificació".

D'aquesta manera va resoldre el constituent la integració del principi de legitimitat democràtica a l'Estat i en les "nacionalitats". Des del 1980 fins al 2010 la fórmula va funcionar raonablement bé. Des de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) 31/2010 va deixar de fer-ho. El TC va desautoritzar el pacte entre els dos Parlaments i va desconèixer el vot de ratificació en referèndum i pels plens del Congrés i el Senat. Va destruir la projecció del principi de legitimació democràtica per a la integració de Catalunya a l'Estat.

Això és el que es va evidenciar en la seva màxim expressió l'1 d'octubre de l'any passat. Va ser un indicador inequívoc que hem d'afrontar un problema materialment constituent, perquè la resposta del 1978 ja no serveix.