La veritat a mitges de l'estat de les autonomies

En els moments de crisi, l'absència de legitimitat d'origen de l'Estat es nota

La societat espanyola no ha sigut capaç d'enfrontar-se pràcticament mai al problema de la descentralització política d'una manera directa. La Primera República és l'única ocasió en què s'ha intentat definir un estat federal a la Constitució. Però és sabut que aquella Constitució no va arribar a entrar en vigor.

En les dues altres ocasions en què s'ha assajat la descentralització política –amb les Constitucions de 1931 i 1978–, el constituent espanyol ha renunciat expressament a definir l'estructura políticament descentralitzada de l'Estat en el text constitucional, i s'ha limitat a possibilitar la descentralització reconeixent el dret a l'autonomia a "les regions", el 1931, i a "les nacionalitats i regions", el 1978. No és a través de la Constitució, sinó a través dels Estatuts d'Autonomia com s'ha acabat imposant una estructura descentralitzada de l'Estat.

El poder constituent ha estat, per tant, absent en la descentralització política. No hi ha hagut una decisió sobre la forma d'estat de les Corts constituents i, sobretot, no s'ha ratificat en referèndum. L'estat de les autonomies no és el resultat d'una manifestació de voluntat constituent del "poble espanyol", sinó el resultat de negociacions bilaterals entre cadascuna de les "nacionalitats i regions" i l'Estat, un cop constituït. La descentralització política és un "afegit" quasi constitucional que s'organitza a través d'unes normes, els Estatuts d'Autonomia, que són més que una llei però menys que la Constitució.

Heus aquí la diferència insalvable entre l'estat de les autonomies i l'estat federal. Aquest últim és resultat d'una manifestació de voluntat constituent del titular de la sobirania en la qual el component territorial entra com un moment essencial. La legitimitat democràtica i la descentralització política són inseparables.

A l'estat de les autonomies, per contra, el moment territorial no està inclòs en el principi de legitimitat democràtica que s'objectiva a la Constitució. La legitimitat democràtica a l'estat federal és una legitimitat "composta". A l'estat de les autonomies no ho és. D'aquí que l'estat de les autonomies, definit pel Tribunal Constitucional com un "estat compost", ho sigui en el seu funcionament, però no en la seva definició. És un estat "legalment" compost, però no "constitucionalment" compost. Té, podríem dir, una legitimitat "d'exercici", però no una legitimitat "d'origen".

En els moments de crisi aquesta absència de legitimitat d'origen es nota. L'estat de les autonomies reacciona com si fos un estat unitari, que ha d'"ajustar" a continuació la resposta que dona a la crisi amb les unitats territorials.

Així va passar amb la reforma de l'article 135 de la Constitució. La mateixa reforma es va pactar a Alemanya durant tres anys, entre 2006 i 2009, entre el Bund i els Länder, amb fixació del moment d'entrada en vigor a cada land segons la seva situació financera. Després d'haver-ne delimitat d'aquesta manera el contingut, la reforma va ser aprovada per majoria de dos terços al Bundestag i el Bundesrat. A Espanya, per contra, la reforma es va pactar en una nit d'estiu entre José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy i es va tramitar a les Corts Generals, com si les comunitats autònomes no existissin.

No està passant exactament el mateix en la resposta a l'emergència desencadenada pel covid-19, però la distància respecte a la que seria la resposta d'un estat federal salta a la vista. La manca de legitimitat "d'origen", de definició constitucional de la forma políticament descentralitzada de l'Estat, es tradueix en reducció de legitimitat de la resposta.

En algun moment Espanya haurà de fer front en seu constituent a la seva diversitat territorial. La veritat a mitges de l'estat de les autonomies ja ha donat de si tot el que podia donar.