Una jugada mestra

Un cop es va fer pública la sentència de l’Audiència Nacional sobre el cas Gürtel, el 24 de maig, tots els partits van entendre que ja res seria igual. Tots, incloent-hi el PP, encara que aquest últim pretengués dissimular, es van adonar que la permanència de Mariano Rajoy a la presidència del govern s’havia fet impossible.

La manera d’aconseguir el desallotjament de Mariano Rajoy de la Moncloa es convertia sobtadament en l’única qüestió políticament rellevant. Tota la resta quedava relegat a un segon o cinquè pla. L’èxit o el fracàs seria per al partit que fos capaç de dissenyar l’estratègia apropiada per aconseguir aquest objectiu.

I aquí és on Pedro Sánchez va tenir una intuïció genial. Va intuir que l’èxit únicament era possible mitjançant la confluència de dues coincidències negatives, una primera dirigida contra la corrupció i una segona dirigida contra l’avançament electoral. No a la corrupció, que era un no a Mariano Rajoy. No a les eleccions anticipades, que era un no a Albert Rivera.

Amb la seva proposta de moció de censura desvinculada de la convocatòria immediata d’eleccions, Pedro Sánchez aconseguia matar dos ocells d’un tret. D’una banda, aïllava el president del govern, fent coincidir pràcticament tot l’arc parlamentari en la censura de la corrupció, de manera que garantia la majoria absoluta necessària per a l’èxit de la moció de censura fins i tot sense comptar amb Ciutadans. De l’altra, aconseguia aquesta coincidència perquè a la majoria dels partits, amb l’única excepció de Ciutadans, no els interessa que es convoquin eleccions immediatament.

Mitjançant la primera coincidència s’aconseguia la censura de Mariano Rajoy, i es feia irrellevant el concurs de Ciutadans per a això, amb la qual cosa el deixava, a més, fora de l’operació de regeneració democràtica més important des de principis d’aquest segle. Un partit com Ciutadans, que ha fet de la regeneració de la democràcia una de les seves senyes d’identitat, votava en contra de la moció de censura contra el president més corrupte de la història de la democràcia. A Rivera se li podrà recordar en el futur que va votar contra la censura de Rajoy. I haurà de donar explicacions. I en política, quan algú es veu obligat a donar explicacions, les coses se li posen molt difícils, perquè una cosa és explicar el que un fa i una altra molt diferent veure’s obligat a donar explicacions.

Mitjançant la segona coincidència s’aconseguia empènyer Ciutadans a una posició de xoc frontal amb el govern que constitueixi Pedro Sánchez després del triomf de la moció de censura, fent-lo coincidir amb el PP en aquesta tasca. Ciutadans/PP serà la parella de ball en l’oposició al govern de Pedro Sánchez. La companyia no pot ser més molesta, sobretot perquè al PP li seguiran plovent les decisions judicials per corrupció.

El moviment respecte al PP en un primer moment i respecte a Ciutadans en el segon no ha pogut ser més brillant. Els ha desconcertat a tots dos. Un partit com el PSOE, que era fora dels radars i que semblava que havia deixat de ser rellevant en el sistema polític espanyol, s’ha convertit, com a conseqüència d’aquesta operació, en el partit que està marcant el pas a tots els altres.

Òbviament, en temps tan volàtils com els que vivim, un èxit com aquest no garanteix res de cara al futur. Però sí que és un indicador de l’instint de conservació d’un partit i del seu equip de direcció.

Comença un nou temps. I el PSOE i el PNB, els dos partits “històrics” del sistema polític espanyol, estan demostrant el perquè dels seus més de cent anys de vida.