La mateixa drecera, amb diferències

Els estratagemes dels partits al Congrés són un indicador de la paràlisi en què es troben les Corts espanyoles 

El govern presidit per Pedro Sánchez està agafant la mateixa drecera que va agafar el govern presidit per Mariano Rajoy per definir l’estatus jurídic del rei Joan Carles I després de la seva abdicació. En aquesta ocasió s’ha volgut modificar la llei d’estabilitat pressupostària i per fer-ho s’ha optat per una esmena a la llei de violència de gènere. En aquella es va optar per una esmena sobre una llei de mesures econòmiques urgents amb l’objectiu de modificar la llei orgànica del poder judicial.

Encara que la drecera ha sigut la mateixa, hi ha diferències entre l’una i l’altra. En la drecera per definir l’estatus jurídic del que es coneix com a rei emèrit, la drecera es va fer en frau de Constitució. El constituent espanyol, a l’article 57.5, va remetre a una llei orgànica la regulació de l’abdicació, dins de la qual havia d’incloure quin és l’estatus jurídic del rei després de l’abdicació. “Les abdicacions i renúncies [...] es resoldran amb una llei orgànica”, diu taxativament l’article esmentat. La llei orgànica a la qual reserva la Constitució “les abdicacions” no és qualsevol llei orgànica, sinó la llei orgànica específica que desenvolupi l’article 57.5. Això sembla obvi. La drecera per resoldre l’abdicació del rei Joan Carles I va ser, per tant, anticonstitucional.

No passa el mateix amb la drecera per reformar la llei d’estabilitat pressupostària. És una pràctica parlamentària difícil de justificar, però no és anticonstitucional. La posició jurídica de la llei d’estabilitat parlamentària en el nostre ordenament no és la mateixa que la que té l’abdicació del rei. Mentre que la segona és a la Constitució i en el títol II, la reforma del qual necessita que s’activi el procediment previst a l’article 168, la primera és una llei i prou.

Quan s’ha pres una drecera anticonstitucional no es té legitimitat per criticar que es prengui una drecera que no ho és. Pablo Casado i Albert Rivera han abusat de la majoria que tenen a la mesa del Congrés de Diputats, que no es correspon amb la majoria que hi ha en el ple del Congrés, per torpedinar l’acció de govern en la fixació de la gestió de la despesa. Han fet una cosa que no haurien de poder fer políticament, però que podien fer jurídicament, perquè la mesa va ser triada en un moment diferent del que ens trobem després de la moció de censura. A aquest estratagema del PP i Ciutadans el govern central hi ha respost amb un altre estratagema.

Totes dues dreceres són, en tot cas, un indicador de la paràlisi en què es troben les Corts Generals. Des del 2015 el Parlament espanyol no és capaç d’exercir la funció legislativa, la primera de les que la Constitució li atribueix, aplicant la mateixa Constitució i els reglaments del Congrés de Diputats i del Senat. El procediment legislatiu que defineix les garanties perquè el procés de manifestació de la voluntat de l’Estat sigui genuïnament democràtic, no s’està respectant. El dret no s’està creant mitjançant la llei parlamentària, sinó mitjançant el decret llei, és a dir, mitjançant una llei governamental que “és convalidada” a posteriori pel Congrés de Diputats. O prenent altres dreceres, com aquelles a què m’estic referint.

Pel que fa a la creació del dret, la Constitució espanyola està deixant de ser una Constitució “normativa” per passar a ser una Constitució “nominal”, en què la distància entre el que la Constitució preveu i el que passa en la realitat és notable. Aquest lliscament de la normativitat a la nominalitat sol ser un dels senyals inequívocs de l’enfonsament d’un sistema polític. Quan un Parlament, encara que hagi estat elegit en unes eleccions lliures i competitives, no és capaç d’exercir la primera de les seves funcions parlamentàries de la manera que la mateixa Constitució i els reglaments parlamentaris exigeixen, la malaltia és greu.

Fins quan estarem així?

Etiquetes