ANÀLISI

Per què no s’aprovarà la reforma de la Constitució per limitar els aforaments

L’aforament permet al Suprem tenir tot el poder

Els aforaments són incompatibles amb el principi d’igualtat, amb el dret al jutge natural i amb el dret a la doble instància en el procés penal. Són, per tant, materialment anticonstitucionals. Per això, únicament si el constituent els preveu expressament poden ser acceptats.

No cal fer cap esforç intel·lectual per justificar el final d’un privilegi odiós. Sí que cal fer-lo, en canvi, per justificar-ne la conservació. Més encara des que es va deixar enrere el constitucionalisme liberal fortament oligàrquic anterior a la Primera Guerra Mundial i ens vam endinsar en el constitucionalisme democràtic, en què el principi de legitimació democràtica del poder es converteix en la base de tota l’organització jurídicopolítica, com va deixar dit el Tribunal Constitucional en una de les seves primeres sentències, la STC 6/1981.

L’amplitud dels aforaments en el nostre ordenament jurídic és un dels indicadors més clars de les dificultats que Espanya ha tingut per constituir-se com un estat democràtic de dret. Hem sigut l’últim dels països europeus occidentals a fer-ho i ho hem fet a partir d’un règim militar nascut d’una espantosa guerra civil que va mantenir com a norma jurídica la concentració de tot el poder en el general Franco com a cap de l’estat. La democràcia espanyola va néixer carregada d’anomalies des de la perspectiva del principi de legitimitat democràtica. L’amplitud dels aforaments n’és una. Sense la perversa trajectòria del que va ser la monarquia espanyola de les Constitucions de 1845 i 1876 i la trajectòria encara infinitament més maligna del règim del general Franco, no tindríem aquesta anomalia democràtica perversa en els termes en què la tenim.

Utilitzo l’adjectiu perversa deliberadament perquè és el pertinent. L’aforament se sol observar exclusivament des de la perspectiva de la persona a la qual es concedeix el privilegi i passa per alt la perspectiva de l’òrgan jurisdiccional al qual s’atribueix el coneixement de la conducta d’aquesta persona. I, si el privilegi és pervers des de la primera perspectiva, no ho és menys des de la segona. Pot ser que fins i tot ho sigui més encara.

L’aforament, quan es produeix davant del Tribunal Suprem especialment, concentra el poder judicial en una única instància, la decisió de la qual és inapel·lable, fet que permet qualificar penalment la conducta dels ciutadans aforats sense control de cap tipus. Això condueix a una acumulació de poder terrible, que és possiblement la més perillosa a l’interior de l’estat democràtic.

En funció de les circumstàncies polítiques, l’aforament es pot convertir en una garantia personal, que és com ho està veient Pablo Casado, o en una privació de garanties, que és com ho deu estar veient Oriol Junqueras. L’aforament permet que el Suprem pugui no veure indicis de delicte on una jutge d’instrucció de Madrid sí que n’ha vist en situacions idèntiques, i pugui veure indicis de rebel·lió en unes conductes en què cap altre òrgan judicial que les ha hagut d’estudiar n’ha vist.

En aquesta concentració del poder judicial, del qual es pot fer ús de manera discrecional i que, com que no té control ulterior, pot ser arbitrari i discriminatori, és on resideix el moment més pervers de la institució de l’aforament.

Justament per això la reforma no prosperarà. Perquè el PP té interès a conservar aquest moment de màxima perversió de l’aforament. En el processament d’Oriol Junqueras i la resta de querellats hi ha la clau de per què la reforma constitucional no es farà.