Ponts sobre el golf Pèrsic

L’augment recent de les tensions entre l’Iran i l’Aràbia Saudita ha tornat a centrar la nostra atenció en la rivalitat d’aquestes dues potències del Pròxim Orient. La seva enemistat ve de lluny, però a diferència del que s’assenyala en moltes ocasions, no és secular. Durant anys, malgrat les seves diferències, van mantenir una relació fluida articulada per interessos comuns. Avui, després de la ruptura de les relacions diplomàtiques, la tornada a la cooperació s’albira llunyana i difícil, però no impossible.

La religió imperant als dos països no sempre ha sigut un element de confrontació, tot i que sí que ha sigut essencial per diferenciar les seves identitats. L’any 1501, Pèrsia, sota la dinastia Safavid, va convertir el xiisme en la seva religió oficial com a senyal d’identitat nacional enfront dels seus veïns otomans, que eren sunnites i ocupaven part del territori iranià. Durant els dos segles següents es van enfrontar a l’Imperi Otomà -el centre del califat sunnita- per la supremacia a la regió. Aquesta construcció d’identitat per contraposició es donava també durant els primers segles de l’islam, entre molts dels cristians, jueus o zoroastres que es convertien. En lloc del moviment sunnita, triaven el xiisme com a protesta contra els imperis àrabs que consideraven els que no ho eren ciutadans de segona classe.

Un cop constituït el regne de l’Aràbia Saudita, el 1932, Riad i Teheran van establir relacions diplomàtiques, malgrat que la religió oficial del regne era el wahhabisme, una branca de l’islam sunnita. Durant els anys 60 i 70 del segle XX, els dos països van mantenir vies de cooperació polítiques i de seguretat; els unia el seu interès per frenar l’avanç del comunisme soviètic a la regió i s’enfrontaven a moviments radicals que amenaçaven la permanència de les seves monarquies. Per a Occident, i de manera especial per als Estats Units, tots dos eren aliats clau en la Guerra Freda.

A finals de la dècada dels 70 es va incendiar la lluita d’identitats i la rivalitat entre sectes. Durant aquests anys, l’Aràbia Saudita va començar a expandir el wahhabisme més enllà de les seves fronteres. La pujada dels preus del petroli li donava recursos econòmics per fer-ho i, d’aquesta manera, contrarestava els moviments que amenaçaven la seva seguretat nacional. L’Iran, després de la revolució que va derrocar el xa, el 1979, es va erigir com a líder dels xiïtes i va cridar al seu alliberament en tots els llocs del món. L’Aràbia Saudita va interpretar aquest esdeveniment com una amenaça a la seva seguretat i va voler contrarestar el seu rival expandint el wahhabisme, que inclou com a element important el rebuig als xiïtes.

Des de llavors, la tensió entre els dos ha tingut lloc sense confrontació directa, tot i que ha sigut especialment visible en esdeveniments com la guerra entre l’Iran i l’Iraq, l’aixecament contra Al-Assad a Síria o la presa de Sanà pels houthis.

L’última escalada de tensió entre ells s’ha vist també influïda per assumptes interns. Al mes de febrer, a l’Iran, tindran lloc les eleccions al Parlament i a l’Assemblea d’Experts, l’òrgan encarregat d’escollir el líder suprem. Aquests comicis se celebraran amb l’acord nuclear ja implementat i després de l’aixecament de les sancions. No obstant això, en aquell moment encara no s’haurà sentit l’impacte de la nova situació en l’economia del país. L’Iran viu una situació econòmica molt delicada; la taxa d’atur va arribar a l’11,4% el 2014, i és més elevada encara entre els joves. Una obertura internacional superior, com la que ha pretès el govern de Rouhani, suposaria un auge econòmic del país, un creixement de la classe mitjana i, en definitiva, una societat més plural i oberta que podria posar en perill el règim.

Rouhani afronta una gran oposició a les seves polítiques per part dels sectors més conservadors: de fet, l’aiatol·là Khamenei ha expressat en diverses ocasions que segueix desconfiant dels Estats Units, encara que finalment ratifiqués l’acord nuclear. En els últims dies han sigut rebutjats el 99% dels candidats reformistes a les eleccions legislatives pel Consell dels Guardians, cosa que fa molt probable la configuració d’un Parlament hostil al president.

Per la seva banda, l’Aràbia Saudita està en un moment de profunda transformació. La transició que s’ha iniciat amb el regnat de Salman bin Abdulaziz al-Saüd i el govern de Muhammad bin Naief i Mohammad bin Salman ha coincidit amb una tessitura econòmica molt perjudicial per a la principal font d’ingressos del país. Els preus del petroli, que se situen en mínims històrics, estan afectant el pressupost de Riad, que va finalitzar l’any 2015 amb un dèficit del 15% del seu PIB. La por a més obertura al món, ja sigui econòmica o política, que pugui posar en perill el manteniment dels dos règims és un dels motius per mantenir l’enfrontament.

La bona relació entre els dos actors es dibuixa, doncs, com una possibilitat remota, almenys pel que fa al futur previsible. I, amb tot, hi ha passos que poden fer-se per mantenir un equilibri i per no intensificar les tensions. De fet, les declaracions en què l’aiatol·là Khamenei condemnava l’atac a l’ambaixada saudita a Teheran i el qualificava de perjudicial per al país i l’islam són encoratjadores.

La probabilitat que l’Iran i Aràbia Saudita arribin a un acord sobre Síria en les pròximes converses és molt limitada, però un escenari en el qual es pot avançar és la guerra del Iemen. El país més pobre del Pròxim Orient està sent assolat per la lluita que va començar fa gairebé un any entre les milícies houthis, amb el suport de l’Iran, i el govern, que compta amb l’ajuda de la coalició liderada per l’Aràbia Saudita. Tot i que la situació és dramàtica i ja ha causat al voltant de 6.000 morts, el conflicte està en un estadi molt més primerenc que el de la guerra siriana, hi ha menys interessos internacionals i regionals en joc, i a Riad, especialment, li està causant un gran desgast econòmic. Assolir un alto el foc al Iemen que porti a la solució del conflicte pot ser clau per rebaixar les tensions.

Copyright Project Syndicate