La Xina i la governança global

No hi ha dubte que el canvi geoestratègic més rellevant de les dues passades dècades ha sigut el creixement de la Xina. Occident, però, no li ha volgut reconèixer a Pequín -ni a altres grans economies emergents- la capacitat d’influir com es mereix en les actuals estructures de governança global. Potser les coses estan a punt de canviar.

En aquests moments, la Xina ha de recórrer a acords bilaterals per intensificar la seva participació en països asiàtics, africans i llatinoamericans. Amb unes reserves de divises de 3.800 bilions de dòlars, la Xina ha fet inversions en infraestructures a canvi de matèries primeres, amb la qual cosa s’ha convertit en la principal font de finançament del món per als països en desenvolupament: el Banc de Desenvolupament de la Xina ja concedeix més crèdits que el Banc Mundial.

Però qui executa aquests acords bilaterals són empreses de propietat estatal que no solen ajustar-se a les millors pràctiques internacionals. Per tant, Occident ha instat la Xina a emprendre processos multilaterals que compleixin les normes internacionals i a esforçar-se per crear béns públics globals. El president nord-americà, Barack Obama, fins i tot ha titllat la Xina de free rider (oportunista i aprofitada) perquè no compleix les responsabilitats que s’esperen d’una potència mundial.

Però, si ens hem de fiar de les iniciatives recents de política exterior del president xinès, Xi Jinping, el canvi pot ser imminent. El juliol de l’any passat la Xina va liderar la fundació del Nou Banc de Desenvolupament per als cinc països coneguts com a BRICS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica) i va fer una aportació significativa als 100.000 milions de dòlars de capital inicial.

A més, en l’última reunió del Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic a Pequín, la Xina va encapçalar la creació del Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (AIIB, segons la sigla en anglès). I ha constituït el Fons de la Ruta de la Seda, de 40.000 milions de dòlars, amb la voluntat de fer realitat les seves ambicions de recrear l’antiga ruta terrestre i marítima que connectava l’Àsia i Europa.

En aplicació de l’estratègia coneguda com un cinturó, una ruta, la Xina farà inversions que afectaran prop de 60 països; també a l’Àsia central, on la seva cartera ja conté projectes per valor de més de 50.000 milions de dòlars. La ruta marítima inclourà l’oceà Índic, el mar de la Xina Meridional i el Mediterrani. Entre tots no formaran només una ruta, sinó també una xarxa que facilitarà el transport de mercaderies i la difusió d’idees a través de tot Euràsia.

El paper d’Europa en aquesta iniciativa ja es comença a veure al port del Pireu, gestionat en part per l’empresa estatal xinesa COSCO Naval, que ja està preparat per esdevenir una escala de la ruta marítima. El port del Pireu es connectarà a la resta d’Europa gràcies a una línia de ferrocarril finançada pels xinesos que travessarà els Balcans i Hongria, cosa que consolidarà la posició de la Xina com a principal soci comercial de la Unió Europea.

La iniciativa de la Nova Ruta de la Seda confirma el desig de la Xina de convertir-se en una potència eurasiàtica. Aquesta ruta no només unirà els centres econòmics dinàmics de l’est asiàtic i Europa Occidental, sinó que també obrirà l’accés als països de l’Àsia central, on la influència russa està en declivi. També podria contribuir a rebaixar les tensions territorials entre la Xina i els seus veïns immediats.

De moment, sembla que els esforços xinesos per adquirir més influència han funcionat, i no només al món en vies de desenvolupament. El Regne Unit va anunciar fa poc que vol esdevenir membre fundador de l’AIIB, cosa que ha desencadenat una allau de sol·licituds de països com Austràlia, el Brasil, França, Alemanya, Corea, Rússia, Turquia i Espanya.

Als EUA, però, aquests esdeveniments es consideren un revés geopolític. Aquesta interpretació és un greu error. Al cap i a la fi, si la Xina ha decidit actuar al marge de les principals institucions financeres internacionals, creades després de la Segona Guerra Mundial, ho ha fet impulsada per la negativa dels països desenvolupats a assignar-li un paper en consonància amb el seu poder econòmic.

Al Banc Asiàtic de Desenvolupament, per exemple, el Japó i els EUA tenen al voltant del 13% dels vots cada un, mentre que la Xina hi té menys del 6% i, a més, el president sempre és japonès. La situació és força semblant al Banc Mundial, on el màxim responsable és sempre nord-americà, i al Fons Monetari Internacional, el director del qual és sempre europeu. Tot i que, el 2010, els països del G-20 van acordar apujar la quota de la Xina a l’FMI del 3,65% al 6,19% -un petit pas en la bona direcció-, el Congrés dels Estats Units es va negar a ratificar l’acord i va impedir, així, l’aplicació de les reformes.

És cert, però, que les noves iniciatives xineses no són revisionistes, sinó reactives. Si no permetem a les noves potències accedir a les actuals estructures de governança global, se’n crearan unes de pròpies. Això vol dir que està a les mans dels països avançats evitar la fragmentació de l’ordre internacional en blocs ideològics i econòmics, però només ho podran fer si superen la desconfiança estratègica que els inspira la Xina.

En aquest sentit, la participació de més països europeus en el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures és un fet positiu, perquè contribuirà a fer que el nou banc sigui un complement de les actuals institucions, no un rival. (En realitat, la influència europea seria encara més gran si la UE -no els estats membres per separat- estigués representada a l’AIIB, perquè és al G-20 i a l’Organització Mundial del Comerç.)

Occident encara hi ha de fer més: no s’ha de limitar a donar la benvinguda a la Xina al grup de la governança global, sinó que també ha d’acceptar les institucions que estan creant els xinesos i ha de col·laborar-hi. Només amb una actitud oberta tindran els dirigents occidentals la seguretat que les institucions dirigides per la Xina adoptaran les millors pràctiques del multilateralisme i la rendició de comptes, i que compliran les normes internacionals en matèria laboral i mediambiental.

Ara és el moment ideal per posar en marxa aquest procés. Si la UE, els EUA i la Xina decideixen aquest any conjugar les seves intencions en funció dels interessos compartits, estaran en condicions d’aprofitar al màxim la cimera del G-20 que el 2016 tindrà lloc a la Xina.

La decisió de Pequín d’emprendre processos multilaterals és una bona notícia per al món. Europa i sobretot els EUA han de superar la desconfiança estratègica que els inspira la Xina. No han de desaprofitar l’oportunitat de participar i influir en aquests processos amb l’objectiu que tothom en comparteixi els avantatges al màxim possible.

Copyright Project Syndicate