OPINIÓ

El punt (climàtic) de no retorn

Els càlculs comencen a demostrar que també a escala nacional té sentit posar en pràctica mesures que portin a un futur baix en carboni

D’aquí un mes, a París, negociadors, representants de la societat civil i caps d’estat i de govern prendran la decisió més important en la governança del canvi climàtic dels últims vint-i-tres anys. Aquesta reunió dels membres de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC, per les sigles en anglès) coincideix amb un canvi en la percepció que ciutadans, empreses i governs tenen del canvi climàtic. La narrativa és diferent, i el canvi climàtic ja s’entén plenament com un fenomen de naturalesa transversal.

Les discussions ja no només estan centrades en els riscos associats al canvi climàtic. Hem passat a estudiar els beneficis econòmics que suposa la transició a una economia de baixes emissions de carboni. Les ciutats del món, per exemple, seguiran creixent exponencialment, i acolliran el 60% de la població global el 2030, així que la forma que adoptin serà determinant per a les emissions i els costos.

Un estudi sobre les ciutats d’Atlanta i Barcelona ho demostra: tot i ser similars en població, l’àrea urbanitzada d’Atlanta és, si fa no fa, 12 vegades més gran que la de Barcelona. I les emissions de carboni per càpita de la primera són 6 vegades les de la segona. Per aquest motiu, i davant del creixement de noves ciutats en economies emergents o en desenvolupament, la planificació urbana és vital. Si s’implementen models compactes i connectats -que combatin la urbanització dispersa i l’ús excessiu de vehicles privats-, les emissions de carboni, el trànsit i la contaminació atmosfèrica baixaran. A més, els estudis demostren que els models de ciutats més eficients suposaran un descens en la inversió en infraestructura urbana de més de 3 bilions de dòlars els pròxims 15 anys.

Les revolucions tecnològiques que seran imprescindibles per aconseguir el canvi necessari -com les energies renovables i els cotxes elèctrics o híbrids- són cada vegada més accessibles i aplicables, tot i que cal més investigació. El nostre futur ha de ser i serà diferent, tot i que en el procés de canvi ensopegarem amb interessos creats.

Un exemple d’això són els actius en combustibles fòssils, que constitueixen un element fonamental de moltes carteres d’inversió (incloent-hi les de les companyies asseguradores). Fa només unes setmanes el governador del Banc d’Anglaterra, Mark Carney, va advertir de l’enorme risc d’inversió que suposaria la depreciació d’un gran nombre d’actius relacionats amb els combustibles fòssils, que deixarien de ser utilitzats en la transició cap a una economia baixa en carboni.

D’altra banda, l’opinió pública ha canviat quan ha pogut comprovar amb més claredat les conseqüències de la crema de combustibles fòssils. A nivell macro, cal destacar que recentment l’OMS ha elevat a set milions la seva estimació del nombre de morts anuals prematures causades per la contaminació atmosfèrica (que es produeix, per exemple, per cremar carbó). A nivell micro, les màscares que s’utilitzen sovint en ciutats amb alts nivells de contaminació, per exemple a la Xina, són un signe visible de la necessitat del canvi.

El canvi climàtic, com tots sabem, és un problema clàssic de béns públics globals. Això implica que els països que no emprenguin cap acció contra el canvi climàtic gaudiran dels beneficis aconseguits pels que sí que han actuat. A més, l’horitzó temporal frustrant que acompanya la lluita contra el canvi climàtic fa que sigui encara més complexa: els resultats assolits per les accions empreses i els costos en què s’incorri ara només podran gaudir-se en un futur llunyà.

Però la lògica està canviant. En primer lloc, els càlculs comencen a demostrar que també a escala nacional té sentit posar en pràctica mesures que portin a un futur baix en carboni. A més, els ciutadans s’estan mobilitzant i demanen acció als seus governants, també en les economies emergents. Així, molts d’aquests governs han decidit mostrar en l’escenari internacional els seus compromisos estatals.

Durant els mesos previs a la COP21 de París, 155 països han presentat els seus plans (les seves contribucions previstes i determinades a escala nacional, o INDCs per les sigles en anglès) descrivint les mesures contra el canvi climàtic que pretenen aplicar a partir del 2020. Els principals països emissors, que en el passat no havien pogut o no havien volgut comprometre’s, han donat un gran impuls al procés. Va ser molt significatiu que la Xina i els Estats Units (el primer i el segon emissors del món, respectivament) anunciessin de manera conjunta els seus compromisos climàtics l’any passat. Alguns fins i tot ho han qualificat com una “distensió climàtica” en la diplomàcia internacional xinesa.

Des de llavors s’han presentat compromisos importants: l’Índia, el tercer principal emissor del món, s’ha compromès a haver reduït el 2030 la intensitat de les seves emissions en un 33%-35% en comparació amb els nivells del 2005, i a obtenir el 40% de la producció energètica de combustibles no fòssils. El Brasil pretén reduir, per al 2025, les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 37%, i per al 2030 en un 43%, en relació als nivells del 2005. La Unió Europea, per la seva banda, s’ha compromès a una reducció mínima de les emissions d’un 40%, comparat als nivells del 1990. A més, fa un mes, el president xinès Xi Jinping va anunciar que el 2017 estarà operatiu un mercat nacional del carboni al seu país.

El document acordat a París serà el primer tractat d’una nova era. La seva estructura revolucionària proposa una solució encoratjadora al bloqueig que sovint ens trobem en els mecanismes actuals de governança multilateral. Fins ara, aquest nou model ha afavorit la participació dels estats i ha fomentat la transparència, perquè permet a la societat civil examinar les propostes nacionals, publicades al portal de les Nacions Unides.

No obstant això, queda una qüestió crucial: assegurar que els compromisos nacionals voluntaris resultin en una solució col·lectiva eficaç a aquest problema global. Els països que han presentat les INDC representen gairebé el 90% de les emissions globals. Però els càlculs actuals indiquen que, si s’implementen les INDC actuals, l’escalfament global seguirà superant els dos graus Celsius, que són el límit per evitar les conseqüències més desastroses del canvi climàtic. Per tant, queda una feina important per fer. És vital que a París els negociadors treballin per augmentar el nivell d’ambició.

Copyright Project Syndicate