La reelecció europea

La cursa per les eleccions al Parlament Europeu del mes vinent s’ha caracteritzat per la tensió opressiva entre els europeistes i els antieuropeistes. Les enquestes indiquen que les dues principals forces polítiques, els conservadors i els socialdemòcrates, segueixen molt igualades i avantatgen de molt la resta. Però l’ascens del populisme suscita una gran preocupació entre tots els que creuen en la unitat d’Europa: no només els conservadors i els socialdemòcrates, sinó també els liberals i els verds.

Partits com el Front Nacional francès o el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) podrien passar a ser la primera força política als seus respectius països. I no estan sols: a Finlàndia, Àustria, Holanda, Hongria, Grècia i la resta de països, els partits antieuropeistes i els més tradicionals euroescèptics es beneficien de la desil·lusió creixent amb les institucions europees, de les mesures preses per combatre la crisi econòmica que encara afligeix Europa i del progressiu distanciament entre el nord i el sud de la Unió. Malgrat que, en molt poc temps, s’han adoptat mesures significatives, la millora que perceben els ciutadans del conjunt de la Unió Europea encara és massa petita pel que fa al que més importa: la seva vida quotidiana.

Tot i això, la pugna entre europeistes i antieuropeistes emmascara el que en realitat ens juguem en aquestes eleccions i, per tant, hauria de ser el centre del debat polític: com pot Europa generar un creixement econòmic sostingut. La millor arma per fer front als que destruirien el projecte europeu és aconseguir que la recuperació tingui un abast ampli, que arribi a la inversió, la demanda i l’ocupació.

Les pròximes eleccions revelaran el veredicte de la ciutadania pel que fa a l’èxit o el fracàs de les polítiques d’austeritat que s’han posat en pràctica. Però també decidiran si Europa pot seguir sent la principal potència econòmica del planeta, mantenir el seu model social i salvaguardar el seu marc de drets i llibertats en un món que no s’esperarà que els europeus resolguin les seves diferències.

No fa gaire, en una classe en què els estudiants europeus no eren més que una petita minoria, vaig dur a terme un breu experiment, una variant del famós “vel de la ignorància” de John Rawls. Vaig preguntar als estudiants on preferirien néixer avui dia, si poguessin triar. La resposta va ser pràcticament unànime: la majoria va triar un país europeu.

Ara bé, tot i que Europa segueix tenint un fort poder d’atracció, els estats membres de la Unió Europea són massa petits per competir a escala global amb la Xina, els Estats Units o l’Índia. Per fer-ho, els cal una Europa encara més integrada.

En efecte, com posa de manifest la crisi ucraïnesa, els països europeus no poden viure aïllats, mirant-se el melic. La integració és en l’actualitat més urgent que mai, en particular en sectors com ara l’energia. La creació d’un mercat únic de l’energia és fonamental no només per assegurar-se un subministrament segur i fiable, sinó també per assolir un creixement sostenible que sigui compatible amb els compromisos europeus relatius al canvi climàtic. D’altra banda, l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió amb els Estats Units constitueix un altre imperatiu per als dirigents polítics i té una importància cabdal per a la creació de llocs de treball a tots dos costats de l’Atlàntic.

Però el que més necessita la Unió Europea és dotar-se de més legitimitat democràtica per poder contrarestar la sensació creixent que el projecte europeu només beneficia les elits del continent. Resulta preocupant constatar que el missatge simplista de l’antieuropeisme està calant en una gran part de l’electorat. No ens hauria d’estranyar: tan sols un 31% dels europeus declara tenir confiança en la Unió Europea, un percentatge molt inferior al 52% del 2007, mentre que la proporció dels que tenen una visió negativa de la Unió gairebé s’ha duplicat des de llavors i ha passat d’un 15% a un 28%.

Malgrat que durant la legislatura actual la confiança en la UE ha caigut dràsticament, aquesta tendència no és irreversible. Els votants són crítics amb les polítiques actuals, però l’ideal europeu sobreviurà si se’l pot modernitzar perquè torni a ser una font d’esperança per als ciutadans de la Unió Europea.

Però potser pensar en la seva modernització és esperar massa, més tenint en compte que la principal amenaça dels partits antieuropeistes no és tant els escons que puguin obtenir, com la seva capacitat d’influir en les majories polítiques. Si les principals forces parlamentàries cauen en la temptació d’adoptar idees antieuropeistes per motius electorals, els seus contrincants podrien assolir alguns dels seus objectius: paralitzar el procés d’integració, restringir la lliure circulació de persones i aprovar de mesures xenòfobes.

Davant d’aquesta situació, Europa hauria d’avançar cap al que podríem anomenar l’ erasmusització, per mirar d’estendre l’èxit de les beques Erasmus de la Unió Europea. El programa Erasmus permet als universitaris estudiar en qualsevol lloc de la Unió, cosa que fomenta un intercanvi vigorós d’experiències, idees, valors i maneres de viure. A més, en la mesura que ha adquirit una gran popularitat entre els joves europeus, també constitueix la millor oportunitat de què disposa el continent per construir un futur de llibertat i prosperitat.

Si la Unió Europea es dota de més legitimitat democràtica i concep solucions duradores i creïbles per fer front als seus problemes econòmics (l’atur, la pobresa i les desigualtats), és d’esperar que la confiança perduda es recuperi ràpidament. Llavors es podrà progressar en altres qüestions que havien quedat ajornades per l’esclat de la crisi, ara fa cinc anys.

El nou control que exercirà el Parlament Europeu en la selecció del president de la Comissió Europea (i, per tant, dels seus membres) és un pas de gegant en matèria de legitimitat democràtica. De tota manera, si les pròximes eleccions fan més profund l’abisme que separa les forces europeistes de les antieuropeistes, la desafecció de la ciutadania envers Europa continuarà escampant-se i produint nous brots, i impedirà que el continent visqui una altra edat daurada en què, un segle després de la Primera Guerra Mundial, segueixi sent el millor lloc del món per criar-se, treballar i viure.

Copyright Project Syndicate