El veritable enemic a Síria

President D'Esade GeoLa Conferència de Pau Ginebra II, que comença avui, arriba amb 130.000 morts, amb 2,3 milions de refugiats sirians registrats als països veïns -greument desestabilitzats- i amb gairebé quatre milions de desplaçats interns. El Líban és el primer destí: acull més de 800.000 sirians al seu territori. Jordània i Turquia tenen més de mig milió de refugiats cadascun, l'Iraq més de 200.000 i Egipte gairebé 150.000. Les estremidores xifres que deixa la guerra civil a Síria, que complirà tres anys aquest mes, són simplement inacceptables.

El que a principis del 2011 semblava una nova fase de les revoltes àrabs s'ha convertit en el pitjor conflicte des que ha començat aquest segle. Al-Assad ha comptat en tot moment amb el suport internacional explícit de Rússia. Rússia, per tant, ha tingut una estratègia des del principi. Occident, en canvi, no: els Estats Units i la Unió Europea s'han mantingut vacil·lants i sense objectius clars. L'Aràbia Saudita, Turquia i Qatar han mantingut, per la seva banda, la mateixa posició des del principi del conflicte i han donat suport a l'operació sunnita, mentre que l'Iran i Hezbol·lah -xiïtes- han donat suport al règim.

La guerra a Síria és una manifestació del complex problema geopolític que caracteritza la regió i que es defineix per l'enfrontament entre sunnites i xiïtes. És la base del combat latent pel control regional que lliuren l'Aràbia Saudita -sunnita-, i l'Iran -xiïta-. No obstant, a causa de la radicalització de l'oposició, el conflicte sirià s'ha complicat. Ens trobem en una situació de nines russes, que inclou ara un conflicte dins els mateixos sunnites: els menys extremistes contra les filials d'Al-Qaida. Els xocs entre ells, de fet, ja han deixat en els últims dies més de 700 morts.

El que ha passat després de l'acusació que va fer l'ONU al govern sirià d'utilitzar armes químiques ha tingut dos efectes secundaris: ha donat oxigen al règim d'Al-Assad i ha radicalitzat l'oposició. Les esperances frustrades dels rebels -després de l'acord a què van arribar els Estats Units i Rússia per evitar la intervenció, planejada tard i malament, i destruir les armes químiques del règim- han provocat que les franquícies d'Al-Qaida guanyin terreny als menys extremistes.

Les conseqüències d'aquesta radicalització s'estenen a nivell regional i global. Síria és ara un problema de seguretat global i la prioritat sembla traslladar-se a la derrota d'Al-Qaida i no tant la d'Al-Assad. La regió està amenaçada i la presència de grups adherits a Al-Qaida representa un risc enorme per a tots. Per exemple, aquests dies -deu anys després del principi de la Guerra de l'Iraq- veiem dramàticament com grups afiliats a Al-Qaida intenten estendre's prenent el control de diverses ciutats iraquianes, entre les quals la simbòlica Fal·luja.

Una oportunitat plena de riscos

La Conferència de Pau Ginebra II és avui una oportunitat. Però presenta també molts riscos, ja que l'oposició està atomitzada i fins a l'últim moment no ha quedat clar qui s'asseuria a la taula de negociacions i qui representaria l'oposició. I tampoc se sap si hi serà el Consell Nacional de Síria, que ha posat com a condició indispensable que Al-Assad abandoni el poder. El règim, per la seva banda, demana que doni prioritat a la lluita contra la creixent presència extremista a l'oposició, que titlla genèricament de terrorista.

Ha quedat descartada la participació de l'Iran, després que l'ONU retirés la invitació a Teheran davant la irada reacció dels Estats Units i els grups opositors. Però, com a actor fonamental en el conflicte -és un dels grans suports al règim d'Al-Assad, juntament amb Rússia-, l'Iran ha de tenir un paper important en la seva resolució. La relació amb l'Iran té una especial importància en un moment en què s'estan produint avenços en la implantació del Pla d'Acció Conjunt -acordat a finals de novembre de l'any passat entre l'Iran i França, Alemanya, el Regne Unit, la Xina, Rússia i els Estats Units-, que entrarà en vigor el 20 de gener.

Però, sobretot, la conferència ha de tenir un objectiu prioritari, i és declarar un alto el foc. És l'única manera de tornar a centrar-nos en el que hauria de ser la preocupació central: posar fi al patiment dels sirians i tornar-los el seu país perquè puguin construir un futur en pau.

Més enllà dels riscos geopolítics que comporta aquesta guerra -derivats, entre altres coses, de la manca d'estratègia i un mal ús dels tempos- hi ha milions d'éssers humans que demanen una solució a la violència. Després de tres anys de guerra, l'alto al foc es presenta com el millor camí per arribar a la pau. Ginebra II ofereix una oportunitat que no pot ser desaprofitada. És el moment ideal perquè la comunitat internacional centri els seus esforços a pal·liar el drama que s'amaga darrere les xifres de morts, desplaçats i refugiats. Copyright Project Syndicate