El Pròxim Orient pot governar-se sol

Ja és hora que els Estats Units i les altres potències deixin que el Pròxim Orient es governi tot sol, d’acord amb el principi de sobirania nacional i la Carta de les Nacions Unides. Ara que Washington es planteja una nova sèrie d’accions militars a l’Iraq i una intervenció a Síria, hauria de reconèixer dues veritats fonamentals.

En primer lloc, les intervencions nord-americanes, que durant l’última dècada han costat al país bilions de dòlars i milers de vides, han desestabilitzat sistemàticament el Pròxim Orient i han provocat alhora un gran patiment als països afectats. En segon lloc, els governs de la regió -de Síria, l’Aràbia Saudita, Turquia, l’Iran, l’Iraq, Egipte i altres països- tenen els motius i els mitjans necessaris per arribar a acords. El que els ho impedeix és el convenciment que els EUA o alguna altra potència exterior (com ara Rússia), actuant en representació seva, obtindran una victòria decisiva.

Quan l’Imperi Otomà va desaparèixer, després de la Primera Guerra Mundial, les grans potències de l’època, la Gran Bretanya i França, el van dividir en diferents estats amb la finalitat de seguir controlant el petroli del Pròxim Orient, l’equilibri geopolític i les rutes de trànsit cap a l’Àsia. El seu cinisme -reflectit, per exemple, en l’Acord Sykes-Picot- va engendrar un model d’ingerència estrangera força destructiu i encara vigent. Quan posteriorment els Estats Units es van convertir en una potència mundial, van tractar igual el Pròxim Orient: es van dedicar a instaurar, derrocar, subornar o manipular els governs de la regió mentre s’omplien la boca de retòrica democràtica.

Per exemple, el 1951, quan encara no feia dos anys que el Parlament iranià democràticament elegit i el seu primer ministre, Mohammad Mossadegh, havien nacionalitzat l’Anglo-Iranian Oil Company, els EUA i la Gran Bretanya van recórrer als seus serveis secrets per derrocar Mossadegh i instal·lar en el poder el xa Reza Pahlavi, un governant incompetent, violent i autoritari. No és sorprenent que la Revolució Islàmica que va derrocar el xa el 1979 anés acompanyada d’una onada d’antiamericanisme virulent. Els EUA, però, en lloc de buscar una aproximació, van donar suport a Saddam Hussein en la guerra que durant vuit anys va enfrontar l’Iraq i l’Iran durant la dècada dels 80.

A l’Iraq no li van anar pas millor les coses amb els britànics i els nord-americans. Després de la Primera Guerra Mundial, la Gran Bretanya no va tenir cap contemplació a l’hora de crear un estat iraquià tutelat i donar suport a les elits sunnites per governar una població de majoria xiïta. Quan després, a finals de la dècada dels 20, s’hi va descobrir petroli, la Gran Bretanya va assumir el control dels nous jaciments, recorrent a la força militar sempre que ho considerava necessari.

Els EUA van donar suport al cop d’estat del 1968 a través del qual el partit Baas -i Saddam- va accedir al poder. Però quan, el 1990, Saddam va envair Kuwait, els EUA s’hi van girar en contra i des d’aleshores no han deixat d’intervenir en la política iraquiana, mitjançant la participació en dues guerres, la imposició de sancions, el derrocament de Saddam, el 2003, i els diversos intents -com ara el d’aquest mateix mes- d’instal·lar-hi un govern que considerin acceptable.

El resultat ha sigut una catàstrofe sense pal·liatius: la destrucció de la societat iraquiana, que ha deixat de funcionar enmig d’una guerra civil permanent, alimentada per les potències estrangeres, que ha causat la ruïna econòmica i ha enfonsat les condicions de vida. Des del 1990 centenars de milers d’iraquians han mort a causa de la violència.

La història de Síria ha sigut similar. Diuen que ara alguns alts càrrecs nord-americans es plantegen una aliança amb Al-Assad per lluitar contra l’Estat Islàmic, tot i que l’ascens d’aquesta organització jihadista ha sigut possible gràcies a la insurrecció secundada pels Estats Units.

Després de dècades d’intervencions cíniques i sovint secretes dels EUA, la Gran Bretanya, França, Rússia i altres potències estrangeres, les institucions polítiques de la regió estan dominades en gran part per la corrupció, la política sectària i la força bruta. Tanmateix, cada vegada que esclata una nova crisi al Pròxim Orient, els EUA hi tornen a intervenir.

Els analistes polítics afirmen que els àrabs no saben gestionar la democràcia. El que passa, però, és que als EUA i els seus aliats no els agraden els resultats de la democràcia àrab, que massa sovint opta per governs nacionalistes, contraris a Israel, islamistes i perillosos per als interessos petroliers nord-americans. Quan les urnes van en aquesta direcció, Washington no respecta els resultats de les eleccions (com va passar, per exemple, el 2006, quan Hamàs va guanyar per una gran majoria els comicis a Gaza).

Els EUA no poden aturar l’espiral de violència del Pròxim Orient. Els danys soferts per Líbia, Gaza, Síria i l’Iraq fan imprescindible trobar una solució política dintre de la regió, no imposada des de l’exterior. El Consell de Seguretat de l’ONU ha de promoure un pacte internacional perquè les grans potències es retirin de la regió, aixequin unes sancions econòmiques excessivament severes i compleixin els acords polítics assolits pels governs i forces polítiques de la regió.

L’Iran, Turquia, Egipte, Síria, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i altres països veïns es coneixen prou bé -gràcies a més de 2.000 anys d’intercanvis comercials i de guerres- per sortir-se’n tots sols sense la interferència dels EUA, Rússia ni les antigues potències colonials europees. Els països del Pròxim Orient comparteixen l’interès per privar els grups hiperviolents, com ara l’Estat Islàmic, d’armes, diners i espai als mitjans de comunicació. També comparteixen l’interès per mantenir constant el flux de petroli als mercats mundials i per quedar-se amb la major part dels ingressos que se’n deriven. No vull pas dir que tot anirà bé si es produeix una retirada dels EUA i les altres potències. Hi ha prou odi, corrupció i armes a la regió perquè es mantingui en crisi durant anys. I, a curt termini, no es preveuen democràcies estables.

Però no trobarem solucions duradores si Washington i les altres potències estrangeres continuen intervenint a la regió. Ara que fa cent anys que va començar la Primera Guerra Mundial, s’haurien d’acabar ja definitivament les pràctiques colonials. El Pròxim Orient ha de tenir l’oportunitat de governar-se tot sol, amb la protecció i el suport de la Carta de l’ONU, i no de cap gran potència.

Copyright Project Syndicate