El preu de la independència

Tot i que els ulls del món estan centrats avui en el resultat del referèndum escocès, hem de recordar que hi ha moviments independentistes a altres llocs del món. De fet, des del 1980 fins a 39 nous països s’han unit a l’Organització de les Nacions Unides. I n’hi ha molts més que hi aspiren i que han estat contemplant els esdeveniments d’Escòcia amb molta atenció.

La campanya per la independència d’Escòcia s’ha basat en quatre punts. El primer, cultural: protegir i enfortir la identitat del poble escocès. El segon, ideològic: dotar Escòcia d’un model de democràcia social d’estil escandinau. El tercer, polític: portar la governança democràtica més a prop de les persones. I el quart, econòmic: reclamar la propietat d’una part més gran del petroli i el gas del mar del Nord.

Els líders polítics del Regne Unit i diversos governs europeus han emplaçat els escocesos a votar contra la secessió. Segons la campanya pel no, la independència comportaria pocs dels beneficis que promet. En canvi, causaria diverses calamitats econòmiques, des del pànic en l’àmbit financer fins a la pèrdua de llocs de treball i la deslocalització industrial. A més, podria ser que una Escòcia independent fos exclosa de la UE i de l’OTAN.

Què n’hauria de pensar, el món, de tot aquest debat? ¿La campanya per la independència d’Escòcia hauria de ser lloada com un avenç en el pla de les reivindicacions culturals identitàries i d’autogovern? ¿O hauria de ser vista només com una altra font d’inestabilitat i debilitat a Europa, que, a més, ajuda a incrementar la incertesa en altres països del món?

Sens dubte, els moviments secessionistes poden causar una gran inestabilitat. Pensem en la tempesta regional i fins i tot global que hem viscut amb motiu de Kosovo, Sudan del Sud, el Kurdistan i Crimea. Però les independències nacionals també poden gestionar-se de manera suau i pacífica. El 1993 la partició de Txecoslovàquia entre la República Txeca i Eslovàquia -el famós Divorci de Vellut- no va suposar costos significatius ni duradors en cap dels estats resultants. Tots dos van acceptar la divisió i, conscients que el seu futur estava dins la UE, es van centrar a accedir-hi.

Heus aquí, doncs, un escenari plausible i positiu en cas que a Escòcia guanyi el sí. La resta del Regne Unit (anomenat RUK, durant la campanya, per les sigles de Rest of the United Kingdom), és a dir, Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord, negociarien la independència d’Escòcia amb rapidesa i eficàcia, i arribarien a acords sobre el repartiment del deute i dels béns públics del Regne Unit, incloent-hi el petroli i el gas que hi ha sota el mar. Alhora, la UE acceptaria immediatament la continuïtat d’Escòcia com a membre, perquè ja compleix els requisits democràtics i legals. De manera semblant, l’OTAN acceptaria immediatament mantenir Escòcia dins de l’Aliança (tot i que la promesa del Partit Nacionalista Escocès de tancar les bases de submarins nuclears nord-americanes i britàniques seria un obstacle a superar).

Tant els escocesos com la RUK estan d’acord que Escòcia mantindria temporalment la lliura anglesa com a moneda, però que posteriorment adoptaria una nova lliura escocesa o l’euro. Si aquests ajustos monetaris es planifiquen de manera conjunta i amb prou transparència, la transició es podria dur a terme sense ensurts ni riscos financers.

Ara bé, si la RUK, la Unió Europea i l’OTAN reaccionen de manera venjativa davant del sí, ja sigui per donar una lliçó a Escòcia o per dissuadir altres regions de seguir el mateix camí (com, per exemple, Catalunya), el panorama podria empitjorar i el cost acabaria sent massa greu. Suposem que una nova Escòcia independent quedés fora de la UE i l’OTAN, i que durant anys no pogués tornar a formar-ne part. Aquest escenari podria provocar un cert sentiment de pànic en el món financer i, en conseqüència, tant Escòcia com la RUK en sortirien perjudicades econòmicament.

En aquest sentit, la clau és que els costos de la separació siguin una qüestió que es pugui escollir, i no que resulti inevitable. Aquests costos dependrien, sobretot, de la resposta internacional al sí escocès i del grau de moderació que la nova Escòcia adopti en les negociacions. Si totes les parts mantenen el cap fred, la independència d’Escòcia podria assolir-se a un preu relativament baix.

Els perills de la secessió són molt més grans en països on no existeixen figures dominants d’àmbit global, com l’OTAN o la Unió Europea, que puguin contenir la situació entre els països resultants. En aquests casos, una declaració unilateral d’independència no reconeguda pel govern nacional o per una unitat regional acaben conduint a la bancarrota comercial i financera i, sovint, fins i tot a la guerra, com va succeir amb les ruptures de la Unió Soviètica, Iugoslàvia i, més recentment, al Sudan. En aquests països, la secessió va anar seguida de greus crisis en l’àmbit polític i econòmic que, en certa manera, encara es mantenen. En el cas de Iugoslàvia i de l’antiga URSS, la UE i l’OTAN van acceptar com a membres alguns dels estats que en van sortir, cosa que va fer augmentar les tensions geopolítiques a la regió.

La política internacional del segle XXI no pot limitar-se simplement als estats nació. Gran part dels elements indispensables per assegurar el benestar a nivell nacional (el comerç, les finances, les lleis, la seguretat i l’entorn físic) depenen tant de la presència d’entitats regionals com d’institucions internacionals que siguin efectives. Encara que Escòcia es declari independent, continuarà (i hauria de continuar) sotmesa/obligada a complir tota una sèrie de lleis i responsabilitats a escala europea i internacional.

Sento certa simpatia pel procés independentista escocès, ja que em sembla una manera de reforçar la democràcia i la identitat cultural d’Escòcia. Això sí, només donaria el meu suport a la independència amb la condició que Escòcia i la RUK es mantinguessin dins d’una UE i d’una OTAN fortes i resolutives.

Sens dubte, el sí faria més difícil aconseguir una Unió Europea efectiva, amb unes polítiques eficients. Ara bé, si la UE i l’OTAN volguessin castigar aquesta nova Escòcia independent excloent-la en resultaria un veritable desastre: no només per Escòcia i el Regne Unit, sinó també per a la democràcia i la seguretat de tot Europa.

Copyright Project Syndicate