De mare només n’hi ha una

La meva germana ha marxat de casa. Primer va deixar una nota que deia que marxava i després ens va trucar l’àvia dient que era amb ella. El pare va respirar tranquil, perquè ja havia començat a pensar disbarats, però la mare em sembla que va enfadar-se més quan ho va saber. Com una traïció, saps?, perquè entre la mare i l’àvia hi ha alguna cosa que no acabo d’entendre, com una competició, i si la meva germana ha marxat a casa de l’àvia, vol dir que és la seva preferida, que s’estima més l’àvia que la mare, i això sí que no, que per aquí no hi passa. A mi els primers dies em va semblar bé perquè tindria una habitació per a mi sola, però després la vaig començar a trobar a faltar. Vaig preguntar-li a la mare si jo també podia anar a viure amb l’àvia i no va contestar, però no calia perquè amb la cara ja sabia què en pensava.

La veig a l’escola, a la meva germana, i ens diem bon dia i ens fem una abraçada com si fes mesos que no ens veiem, i la gent ens mira i ens pregunta per què ho fem: abans ja veníem abraçades i petonejades de casa i no ho fèiem en públic. Però la meva germana diu que només vol explicar-ho a les seves millors amigues, amb les quals parla des del telèfon de l’àvia cada tarda. La mare, en canvi, no la deixava passar tantes hores penjada del telèfon i s’havia d’amagar sota el llit i parlar xiuxiuejant. A mi em sap greu pel pare perquè ha de dormir amb la mare i la mare on més pensa i parla és al llit. Durant el dia s’ho va callant tot, a taula, mentre sopem, només obre la boca quan s’hi apropa la cullera; però quan arriba al llit i jo ja sóc a la meva habitació (ara és la meva, no la nostra ), la mare comença a parlar i parlar i parlar i ara ja sabem d’on li ve a la meva germana això de parlar tant amb les amigues. Quan tingui un marit... ja es pot anar preparant.

L’altra tarda l’àvia va venir a casa, semblava una reunió de feina, i la mare deia que no podia fer-li això, que l’estava desautoritzant, i que si ho feia un cop, ho podia fer sempre que volgués, i que el seu paper d’àvia i mare era fer-li costat amb l’educació de les seves filles, i la mare ho deia tot tan ràpid que em sembla que ja s’ho tenia estudiat. L’àvia, en canvi, parlava molt a poc a poc, i l’única cosa que deia i que repetia (i que semblava que també s’ho tenia molt ben estudiat però no, és perquè l’àvia diu poques coses però les diu de veritat) era que quan la mare sigui àvia ho entendrà, i que les àvies no han de fer costat ni ajudar ni educar, que hi són per fer el que els doni la gana, i això era exactament el que feia. I la mare deia que sí, oh i tant que feia el que li donava la gana, i que no l’hi perdonaria mai.

De tant en tant la meva germana em demana alguna cosa que té a la meva habitació i que va deixar pensant que hi tornaria aviat, i la mare m’ho té prohibit, diu que si vol res, que pot venir ella mateixa a buscar-ho, que encara té les claus, i quan l’hi vaig dir a la meva germana, les va tirar al clavegueram i amb un gran somriure va dir: “Ja no”.

Li he explicat la reunió de l’àvia i la mare i no hi ha manera de parlar seriosament amb ella, em sembla que si no vius amb els pares et tornes així, que tot se te’n fot, i això que ja se li’n fotia tot abans de marxar. Vaig repetir una frase que havia sentit una vegada i una altra, com si fos una llei de Déu, i la frase era que de mare només n’hi ha una, i llavors la Berta, la meva germana, va dir que per què d’àvia se’n poden tenir dues, i de germanes també, i que per què mai es diu aquesta frase amb el pare, com si se’n pogués tenir més d’un, de pare, i va començar a parlar ràpid i com estudiat, i vaig pensar que potser en podria tenir més d’una, si ella així ho desitjava, però hi ha una cosa de la qual no es pot escapar: que de mare potser en té dues o més, però que ella... és clavada a la mare, li agradi o no.