L’ombra de Nasser torna al Iemen

Quan l’Aràbia Saudita i els seus aliats van començar a bombardejar el Iemen la setmana passada, no era la primera vegada que convertien el país veí en un camp de batalla. Tant el govern d’Obama com la monarquia saudita farien bé de recordar l’última vegada que el Iemen es va convertir en un instrument de les lluites de poder a la zona.

La tardor del 1962, el rei Al Saüd de l’Aràbia Saudita va observar nerviós com un gran nombre de tropes egípcies entraven al Iemen. Egipte havia viscut una revolució deu anys enrere i, sota el lideratge del seu carismàtic president, Gamal Abdel Nasser, havia passat de ser una monarquia pròxima i amistosa a convertir-se en una república ferotge.

Nasser s’havia proposat exportar la revolució egípcia arreu del Pròxim Orient, i va sembrar la por al cor de les monarquies des de Bagdad fins a Sanà. El 1956 el regne de Jordània va estar a punt de caure davant les forces partidàries de Nasser. El 1958 va caure la monarquia iraquiana. Aquell mateix any, Nasser va anunciar la formació d’una aliança entre Egipte i Síria i va establir els fonaments d’un imperi panàrab. Els saudites, disposats a aturar el projecte egipci costés el que costés, abans no arribés a Riad, van finançar presumptament un intent fallit d’acabar amb la vida de Nasser i van conspirar per trencar l’aliança entre Síria i Egipte.

El contraatac de Nasser només va ser qüestió de temps.

Al cap d’un any exactament, un grup d’oficials de l’exèrcit iemenita, amb el suport dels serveis d’intel·ligència egipcis, va organitzar un cop d’estat a Sanà, va enderrocar la monarquia del Iemen i hi va establir una república. L’imam desterrat, Muhammad al-Badr, es va retirar en una fortalesa de les muntanyes situada entre les tribus xiïtes zaidites del nord del Iemen, que li donaven suport -les mateixes tribus a partir de les quals sorgiria el moviment houthi a la dècada dels noranta-, i va declarar la guerra a la república.

Per a Nasser, el cop d’estat del Iemen va ser l’oportunitat d’engegar una reacció revolucionària en cadena al golf Pèrsic que esperava que fes caure la casa dels Al Saüd. Els saudites, horroritzats per la idea d’un exèrcit egipci hostil acampat a tocar del seu territori, van decidir donar suport a l’imam amb generosos proveïments d’armes i or. Això va comportar una guerra civil llarga i costosa, que no es va acabar fins que les forces egípcies es van retirar del Iemen arran de la Guerra dels Sis Dies del 1967.

¿S’està repetint la història davant dels nostres ulls? Els saudites sens dubte es miren la caiguda del govern iemenita i la propagació de la rebel·lió houthi amb una acusada sensació de déjà-vu.

Els papers, evidentment, han canviat en els últims cinquanta anys. Fa mig segle, l’arxienemic de l’Aràbia Saudita era l’Egipte republicà de Nasser, que pretenia encapçalar l’onada de la revolució àrab i estendre la seva influència sobre les ruïnes de les monarquies enderrocades arreu del Pròxim Orient. Avui el principal adversari dels saudites és l’Iran xiïta, que ha maniobrat hàbilment enmig de la Primavera Àrab en un esforç per construir un eix xiïta que vagi des de Bagdad fins a Sanà. Llavors, com ara, l’arena central del conflicte va ser el Iemen, una zona empobrida que és important per la seva proximitat geogràfica a l’Aràbia Saudita i pel crucial estret de Bab al-Mandab, al mar Roig.

Una vegada més, la ingerència d’un adversari al Iemen ha portat els saudites a passar a l’acció, aquesta vegada sota el poder d’un nou rei, Salman, i el seu ambiciós fill, Muhammad. El suport de l’Iran als houthis d’avui dia no és comparable a la invasió del Iemen per part d’Egipte als anys seixanta, però la situació de la zona té punts de contacte inquietants. Primer a l’Iraq, després a Síria i ara al Iemen, els saudites han observat amb preocupació com l’Iran va guanyant influència enmig del caos.

Per acabar-ho d’adobar, els Estats Units, fidels aliats dels saudites i avaladors del seu poder des de fa molt de temps, estan fent proposicions diplomàtiques a l’enemic. Vista en aquest context, la intervenció liderada pels saudites representa marcar una línia -una demostració de poder dirigida tant a Washington com a Teheran.

Últimament, els experts s’han preguntat de quina manera el govern d’Obama pot fer quadrar el seu suport a la lluita de l’Iran contra l’Estat Islàmic a l’Iraq amb l’oposició als rebels del Iemen avalats per l’Iran. La política americana va experimentar unes contradiccions semblants cinquanta anys enrere. Quan va esclatar la guerra al Iemen el 1962, els Estats Units no van tenir més remei que defensar els seus assetjats aliats saudites. Ara bé, el govern de Kennedy aleshores estava enmig d’un delicat estira-i-arronsa amb Nasser, resultat de la convicció que la influència americana al món àrab requeria una entesa amb Egipte -l’aliat més important que la Unió Soviètica tenia a la zona-. Davant de la frustració dels saudites (i el seu aliat en aquell temps, el xa de l’Iran), Amèrica va adoptar una política ambigua respecte al conflicte del Iemen que no va satisfer ningú.

Tal com van predir els saudites, l’intent de frenar les ambicions revolucionàries de Nasser oferint-li ajuda no va acabar bé. Nasser va perseverar uns quants anys al Iemen, Egipte es va acostar als soviètics i les relacions entre els EUA i Egipte se’n van anar en orris als camps de batalla del Sinaí del 1967. El paral·lelisme amb l’acostament actual del govern d’Obama a l’Iran no pot passar per alt al rei saudita, de 79 anys.

Finalment, el govern d’Obama haurà de triar entre complaure els líders de l’Iran en detriment dels aliats tradicionals d’Amèrica o alinear-se contra ells amb els saudites i els egipcis. En el context d’una estratègia coherent a la zona, la crisi del Iemen podria proporcionar una mesura de pressió útil sobre l’Iran que podria fer créixer les possibilitats d’èxit de l’entesa a l’entorn de l’acord nuclear assolit ahir.

Una línia vermella americana al Iemen, acompanyada de l’acció de les forces àries saudites i egípcies, indicaria als iranians que l’aixecament de les sancions depèn del fet que aturin el seu suport a grups pròxims violents del Iemen a l’Iraq i més enllà. Aquest era el cas amb Egipte als anys seixanta. És el cas amb l’Iran avui dia.