Per què els homes interrompen les dones

Quan es va haver acabar tot plegat, la puntuació va quedar si fa no fa així: Donald Trump, 40; Hillary Clinton, 1. Aquest és el meu recompte aproximat dels cops que Trump va interrompre Clinton i viceversa en el primer debat presidencial, tot i que, francament, en vaig perdre el compte.

Vaig anotar com Trump deixava anar, burleta, “Qui l’ha batejada així?”, mentre Clinton criticava el que va anomenar “l’escletxa Trump” del programa del republicà en matèria fiscal (“Sr. Trump, són els dos minuts de la Sra. Clinton”, va intervenir el moderador, Lester Holt). També com ficava cullerada amb un “Ja ho pots ben dir” mentre Clinton reconeixia haver-se equivocat utilitzant un servidor de correu privat. Es va sentir un “Ah” mentre la candidata criticava la concepció de la comunitat negra que té Trump i un “Fals!” reiterat quan ella parlava del suport del candidat a la Guerra de l’Iraq (unes afirmacions, per cert, que no eren falses).

Alçar la veu, trepitjar i interrompre l’interlocutor i adreçar-li explicacions condescendents són trets característics del candidat republicà des del punt de vista lingüístic. Tot i això, al comú dels mortals, o almenys al 51% que som dones, el comportament de Trump ens va resultar dolorosament familiar, ja que ens va recordar la mena de menyspreus a què tantes de nosaltres hem de fer front cada dia.

La nit del debat, una dona va compartir amb els seus 300 seguidors de Twitter: “Als homes que s’estranyen que Clinton no hagi saltat: totes les dones que coneixeu han après a no fer-ho. Això és la nostra vida en societat”. Al matí havien repiulat la seva reflexió més de 7.000 vegades.

Aquest comportament no és fruit de la imaginació de les dones. De fet, les dones tenen el doble de probabilitats de ser interrompudes que els homes -bé sigui per homes o per dones-, i encara més si formen part d’una minoria. ¿I coneixeu el vell tòpic sobre les dones “xerrameques”? Doncs no és cert. En realitat, els homes parlen més que les dones: un 75% més en grups on predominen els homes, com les cambres legislatives (i, presumiblement, la política).

Clinton té molta experiència a parlar davant de multituds formades per homes, però a les altres dones se’ls pot fer costa amunt: als grups formats majoritàriament per homes les dones tendeixen a dir-hi menys la seva i a ser menys escoltades. Per això és important que hi hagi igualtat de gènere en llocs on les persones han de parlar. Potser per això les dones de la Casa Blanca d’Obama s’han valgut d’un mètode que anomenen “amplificació”. Consisteix a assegurar-se que hi hagi altres dones a les reunions perquè repeteixin les idees d’unes i altres mencionant qui les ha concebut. Gràcies a això es redueix la probabilitat que les interrompin i també que els usurpin les idees. La recerca ha demostrat que, en entorns mixtos, hi ha menys probabilitats que les idees de les dones s’atribueixin als homes; en molts casos, perquè senzillament s’infereix que són obra d’un home.

Això és el sexisme subtil. És una mena de comportament que potser no és maliciós o ni tan sols conscient. És un prejudici en què incorren votants ben intencionats, progressistes partidaris de Bernie Sanders i fins i tot feministes. Són coses que aïlladament pot semblar que no tinguin gaire importància, però es van acumulant.

El sexisme subtil és omnipresent en aquestes eleccions i no tan sols per culpa de Trump. És present en com qüestionem la confiança que mereix Clinton malgrat que PolitiFact -una web guardonada amb el Pulitzer que es dedica a verificar les afirmacions dels polítics- l’ha qualificat com a molt més honesta que el seu rival. És present en com escodrinyem les seves qualificacions, tot i que un reguitzell de proves indiquen que, de fet, Clinton és la candidata més preparada, i que la recerca assenyala que les dones han d’estar el doble de qualificades perquè se les percebi com a igualment vàlides que els homes, més encara si pertanyen a minories.

Sexisme subtil és dir que Clinton té una veu estrident -els mitjans ho afirmen el doble de vegades de les dones, segons el lingüista Nic Subtirelu- o que alguns periodistes (o el president del comitè nacional republicà) insinuïn que hauria de “somriure”. Sexisme subtil és que jutgem els errors de les dones més severament i els recordem durant més temps. És que la candidata hagi d’assolir un equilibri quasi impossible entre l’amabilitat i l’autoritat. Si exhibeix una gota de feblesa, li falta “fortalesa”; si es mostra dura, és “freda” i “robòtica” mentre un home que gairebé treu escuma per la boca l’escridassa per no tenir el “temperament” que cal. Sexisme subtil és dir que no va ser “amable” (¿des de quan cal que un candidat a la presidència sigui “amable”?). És dir que no té aspecte de president, que vindria a ser aspecte d’home.

L’origen del sexisme subtil no és Trump ni ningú altre. És la cultura: al llarg de segles els qui han manat han sigut veus masculines. Ja a l’ensenyament secundari és vuit vegades més probable que responguin en veu alta a una pregunta plantejada en un debat a classe els nois que les noies, a qui es diu que aixequin la mà i esperin el seu torn. Aquesta dinàmica també es veu reflectida a les pel·lícules i la televisió.

Així doncs, potser no ens hauria de sorprendre que, segons un estudi recent d’un professor de la Universitat Vanderbilt, el ciutadà mitjà tendeixi a relacionar mots com president i executiu amb imatges i noms masculins i a associar instintivament paraules com ajudant i auxiliar amb les dones. Tampoc no ens hauria d’estranyar que, d’acord amb un altre estudi fet durant les primàries, el suport a Clinton baixi vuit punts quan es recorda als votants el seu gènere.

Com vau veure, Clinton no va saltar quan Trump la va interrompre reiteradament durant el debat. En lloc d’entrar en el joc de galls del republicà, va guardar les distàncies amb tranquil·litat i assossec i va deixar que el seu rival s’autodestruís. Es pot pensar, sense por a equivocar-se, que és una eina que ha pogut anar perfeccionant al llarg de sis dècades.