El cas Scala: 40 anys d’enigmes i amnèsia

La violència d’estat continua sense condemna, i la implicació de l’Estat en assumptes tèrbols com aquest no és objecte d’investigació

El 15 de gener del 1978, just fa quaranta anys, es produïa un atemptat contra la sala de festes Scala de Barcelona. Després d’assistir a una manifestació convocada per la CNT en protesta contra els Pactes de la Moncloa, un grup de joves llibertaris van llançar diversos còctels Molotov contra la porta de la cèlebre sala d’espectacles, que cremaria fins a quedar destruïda. Es posava així fi a un dels símbols de l’espectacle barceloní. El pitjor de tot va ser la mort de quatre treballadors que hi havia a dintre: Ramón Egea, Bernabé Bravo, Diego Montoro i Juan López Masip.

Dilluns, coincidint amb l’aniversari i l’hora de l’atemptat, la Fundació de Víctimes del Terrorisme que presideix María del Mar Blanco concedia el premi en defensa dels drets humans Adolfo Suárez 2017 al rei Felip VI. En el seu discurs no es va fer cap esment a les víctimes de l’atemptat de l’Scala. Un exercici de desmemòria en un acte que pretenia retre honor a les víctimes. Tampoc ho han fet les institucions ni associacions de víctimes. I la presència de l’efemèride als mitjans ha sigut ben minsa.

Després de l’atemptat, alguns mitjans van vincular el sindicat anarquista CNT i l’entorn llibertari amb el terrorisme. La premsa publicava titulars com “ Fueron los anarquistas ” i TVE difonia la notícia emetent imatges de l’incendi amb la bandera de la CNT de fons. Eren motiu de preocupació per als que dictaven el guió de la Transició en clau de reforma política. El sindicat anarquista articulava una part destacada del moviment obrer en àrees urbanes i tenia un gran poder de convocatòria (vagues de Roca i de les benzineres el 1977) en actes públics com el míting de Montjuïc o les Jornades Llibertàries Internacionals (juliol del 1977). Barcelona era una festa llibertària i la reconstrucció del moviment era una realitat impensable dos anys enrere.

Es va demonitzar aquell moviment obrer, social i cultural que no combregava amb un dictat reformista que obeïa a interessos capitalistes

Però la CNT i el seu entorn estaven vigilats i eren objecte de detencions indiscriminades i infiltracions policials que provocaven operacions de bandera falsa: se’ls acusava de tinença d’armes i explosius que prèviament havien ficat als seus locals i ateneus els mateixos infiltrats. Per al ministre de l’Interior, Martín Villa, el moviment llibertari era la màxima amenaça per a la convivència ciutadana, més que algunes bandes terroristes. No era estrany que la detenció dels sospitosos es produís en poc més de 24 hores als seus domicilis en una inversemblant operació policial. Es van difondre als mitjans les fotos dels autors del llançament dels còctels Molotov i els detinguts van passar gairebé tres anys en situació de presó preventiva. Naixia així un dels casos més controvertits i obscurs de la Transició: el cas Scala.

La competència judicial, que en teoria havia de ser de l’Audiència Nacional, va passar a l’Audiència Provincial de Barcelona. Un canvi en la qualificació del delicte feia que ja no fossin considerats terroristes. La sentència (desembre del 1980) els condemnaria per imprudència i tinença d’armes però no per assassinat. El mateix fiscal del cas, Alejandro del Toro, escriuria el 1994 un article a Cuadernos Jurídicos en què reconeixia les nombroses incoherències de la instrucció i manifestava haver estat a punt de fer el més absolut ridícul.

La CNT sumaria a les seves dissensions internes les conseqüències de l’incendi de l’Scala i l’impacte en l’opinió pública. Molts afiliats se’n van donar de baixa perquè no volien veure’s implicats en detencions indiscriminades o ser vistos com a violents. Es va demonitzar aquell moviment obrer, social i cultural que no combregava amb un dictat reformista que obeïa a interessos capitalistes. El mal estava fet i l’anarcosindicalisme quedava desactivat.

L'atemptat a l'Scala era una estratègia del poder per desactivar el moviment anarcosindicalista

Aquell exercici de postveritat es desmuntaria pocs dies després del judici: un reportatge d’investigació publicat a Cambio 16 (1980) descobriria que darrere l’actuació dels joves llibertaris hi havia un confident policial: Joaquín Gambín, el “vell anarquista”, un delinqüent habitual que la policia va acabar captant perquè s’infiltrés dins el moviment anarquista. Gambín va contactar els dies previs amb els joves llibertaris i els va induir a llançar els còctels contra l’Scala, un símbol de la burgesia. Després, va desaparèixer del mapa. Obeïa ordres dels serveis d’informació de la policia, aleshores comandada per comissaris repressors de la Brigada Social com Roberto Conesa, Antonio González Pacheco ( Billy el Niño) o José María Escudero ( Escubi). Finalment, Gambín seria jutjat el 1983 i, encara que l’Estat no va ser condemnat per la seva implicació, quedaria demostrada l’existència d’un muntatge policial per perjudicar l’anarcosindicalisme i el món llibertari. Però la Transició i la CNT ja eren història.

Pocs dies després de l’atemptat Martín Villa va citar les viudes i els fills en un hotel de Barcelona i els va lliurar un xec d’aproximadament un milió de pessetes. No van ser convidats a ser part demandant al judici. Cap advocat es va atrevir a atendre cap intent de demanda com a víctimes. Les viudes van passar a cobrar les pensions en concepte de viudetat per accident laboral. Josefa Gómez cobrava 18.000 pessetes de pensió i tenia dues filles per educar. L’esperaven molts dies netejant cases i nits cosint perquè les nenes estudiessin. Gràcies a la intermediació de Roberto Manrique, víctima de l’atemptat d’Hipercor, quan era president de la delegació espanyola de l’Associació de Víctimes del Terrorisme van ser reconegudes com a víctimes de terrorisme i van poder cobrar les pensions corresponents. Era l’any 2000. Havien passat vint-i-dos anys.

El cas Scala reflecteix dues realitats poc investigades sobre la Transició. La primera és que l’atemptat era una estratègia del poder per desactivar el moviment anarcosindicalista. I la segona, que la violència política va ser un actor determinant a la Transició, tant o més que els vots. El consens es va construir sobre centenars de morts, 188 dels quals eren d’origen institucional espanyol (guerra bruta, repressió policial o grups incontrolats d’extrema dreta). Així s’explica que la societat, farta de tanta sang, es refugiés en els cants de sirena del centre polític del consens i la convivència.

Ara el cas Scala és història. Però la violència d’estat continua sense condemna, i la implicació de l’Estat en assumptes tèrbols com aquest no és objecte d’investigació. Queda la memòria col·lectiva, de la distorsió de la qual també som víctimes.