Com podem viure millor a ca nostra?

"La major part dels habitatges són reformats diverses vegades per les famílies que hi viuen i aquestes reformes poden suposar entre el 60% i el 80% del volum construït total d'un país.

Però com es fan aquestes reformes? Les modificacions consisteixen, en general, en una gradual invasió dels corrals amb noves construccions que empitjoren l'habitatge cada any: habitacions que queden fosques i que no ventilen, escales mal posades o llargues circulacions errades... són les característiques més comunes... I això no passa per una falta de materials, sinó per manca de pensament, i és que un 90% d'aquestes reformes són el resultat de decisions esporàdiques dels propietaris, sense un pla ni un assessorament professional.

És patètic comprovar, en visitar els habitatges, quants errors s'haurien pogut evitar, quants diners s'haurien pogut estalviar amb l'assessorament oportú i adequat d'un arquitecte".

Així comença el pròleg del llibre Arquitectes de família, de Rodolfo Livigston, que ens serveix per explicar el que passa aquí. La gent pensa que els arquitectes són per fer coses més grans, però continuem amb la seva anàlisi: "és que durant milers d'anys els arquitectes només van atendre prínceps i papes per fer els seus palaus, tombes i temples. El poble no els necessitava per aixecar les seves cases, sempre coherents amb el clima, els recursos i la cultura del lloc. A partir de la revolució industrial...es romp completament la tradició cultural en l'art de construir...i per primera vegada, els arquitectes són necessaris per atendre els petits, variats i nombrosos requeriments de la població, però les escoles d'arquitectura no assimilen aquesta nova demanda i continuen preparant els professionals per a grans obres exemplars".

Molta gent, en sentir anomenar la paraula "arquitecte" els surt: "Deixa't estar! Si ens fa falta, li demanarem quatre retxes per tenir el permís, que aquesta gent cobra un dineral!".

Les famílies no s'acosten als professionals perquè tenen por de ser plomades o simplement perquè no pensen que aquestes siguin "feines d'arquitecte" (a la primera idea hi han contribuït aquells pèssims professinals que, durant dècades, han signat projectes que ni sabien on estaven ubicats perquè no anaven mai a les obres).

Els arquitectes, per la seva banda, estan formats per a fer projectes coherents i ben definits tècnicament, però no per escoltar els seus clients: Com és possible que a l'Escola d'Arquitectura no els ensenyin a fer una entrevista?! Com pot ser que el client no hi sigui present?

Molts arquitectes, com apuntàvem abans, troben aquestes feines poca cosa, aspiren a més. Altres ni se les plantegen o no saben com oferir-les.

M'agrada molt una frase que empra per explicar aquest divorci, aquesta incomunicació, entre famílies i arquitectes: "Milions sense sostre, milions d'errors davall els sostres i milers d'arquitectes sense feina!".

Ens proposa entendre l'habitatge com un procés i no com un objecte i ens regala un mètode perquè puguem pensar junts i de manera democràtica. Perquè les famílies puguin viure millor a ca seva i tenir millors espais amb menys materials i perquè els arquitectes puguin oferir nous serveis com consultes per triar casa, per mudar-nos o per veure si la casa on vivim es podria adaptar millor als nostres desitjos.

En definitiva, ens presenta una manera de fer feina més humana, cara a cara. Perquè ens puguem retrobar.