27/05/2012

AI: el descrèdit d'un mite

3 min
AI: el descrèdit d'un mite

Quan un servidor era jove -parlo dels anys 1970, des de la fi del franquisme fins a l'arrencada de la transició democràtica-, Amnistia Internacional (AI) gaudia entre els universitaris de la meva generació d'un prestigi enorme, d'una aurèola quasi mítica. Encara que havia nascut a Londres feia només una dècada, els seus posicionaments enfront de les últimes urpades repressives de la dictadura (el Procés de Burgos, l'execució de Puig Antich, els afusellaments del 1975…) la convertien als nostres ulls en un referent ètic i en un poderós còmplice exterior que ens havia d'ajudar a conquerir la llibertat. I tot just assaborida, recordo els discrets anuncis de premsa d'Amnistia, amb el logo de l'espelma envoltada pel filferro de pues, que resumien les històries de presos de consciència apadrinats per l'organització (dissidents soviètics i xinesos, opositors pacífics a Pinochet i a Videla…) i demanaven que hom trametés als caps d'estat corresponents cartes " cortésmente redactadas " (aquesta expressió m'ha quedat gravada així, en castellà) per reclamar-ne l'excarceració.

En aquella època, les campanyes i els informes anuals d'Amnistia Internacional traspuaven la seriositat i el rigor qui li van comportar el premi Nobel de la pau del 1977. Per garantir la imparcialitat ideològica i la independència de les seves actuacions i denúncies, era norma que els socis d'una determinada secció nacional no podien ocupar-se de les presumptes violacions dels drets humans comeses al seu país o pel seu país. D'aquesta manera -per exemple-, els activistes francesos d'AI tenien cura de la sort dels opositors soviètics internats en psiquiàtrics; els espanyols, de les víctimes de la Dina xilena, i els danesos, dels eventuals abusos policials a França i a Nova Caledònia, etcètera.

I bé, sembla que els temps han canviat força. Ho dic perquè Amnistia Internacional acaba de fer públic el seu Informe 2012 que, segons assegura la mateixa organització, "documenta la situació dels drets humans al món". I, naturalment, s'hi parla de la inqualificable situació a Síria i a Corea del Nord, de l'entusiasme de les autoritats xineses i iranianes per la pràctica de la pena de mort, del preocupant panorama al Sudan del Sud, als territoris palestins i a Birmània…

Però una interpretació extensiva -personalment, diria que abusiva- del concepte de "tortures o maltractaments" porta els redactors de l'informe a assenyalar, en el mateix text, unes pàgines enllà o ençà dels capítols dedicats a Bahrain o a la Rússia de Putin, el pretès "ús excessiu de la força" contra les manifestacions dels indignats a l'estat espanyol i, en concret, durant el desallotjament de la plaça de Catalunya per part dels Mossos d'Esquadra, avui justament fa un any. Això, no pas sobre la base de l'anàlisi d'uns observadors independents, sinó fonamentant-se en denúncies de part i en les tesis que propaguen des de fa un any els activistes locals del 15-M, a l'espera del que diguin els jutges. Quan he escoltat a la ràdio que qui justificava la inclusió en l'informe dels fets del 27 de maig del 2011 era la coordinadora d'AI a Catalunya, he comprès definitivament que els temps havien canviat.

Per descomptat, Amnistia Internacional -que és una organització privada- té tot el dret de malbaratar la reputació que s'havia guanyat en altres temps i d'esdevenir entre nosaltres una més dels centenars de pseudooenagés dedicades a fer caliu anticapitalista, antioccidentalista, antisistema, antiglobalització, etcètera. Si li ve de gust, Amnistia fins i tot podria adoptar com a pres de consciència algun dels brètols que, sota confusos pretextos ideològics, es dediquen regularment a tallar l'AP-7, a apedregar oficines bancàries, a cremar contenidors o a boicotejar el funcionament democràtic de les nostres universitats.

Personalment, preferiria que AI preservés el seu esperit originari, però els símptomes són preocupants, i no em refereixo tan sols a la demagògia al voltant d'una actuació policial concreta. Enguany, un cop més, l'informe d'Amnistia condemna la prohibició del burca i el nicab acordada democràticament per municipis catalans com Lleida i el Vendrell, amb l'argument delirant que això vulnera els drets de les dones musulmanes.

¿El dret de les dones a sortir al carrer dins d'un taüt ambulant, d'una presó feta a mida? ¿El seu dret a no tenir ni rostre, ni cos, ni vida social, ni cap possibilitat d'integració?

Només des d'una aguda perversió del concepte de drets humans, des d'un embadaliment malaltís davant tot el que sigui contrari als valors de la Il·lustració, es pot concebre l'ús del vel integral a Europa com una forma de llibertat d'expressió, o de llibertat religiosa, o de singularitat cultural. I sí, esclar que hi ha dones que el porten voluntàriament: també als Estats Units, quan el 1865 s'hi va abolir l'esclavitud, alguns negres volien continuar sent esclaus.

Sort que sempre ens quedarà la nostàlgia d'aquella Amnistia Internacional que apadrinava presos de consciència com Andrei Sàkharov i Nelson Mandela.

stats