Publicitat
Publicitat

Ciutadans i les comparacions errònies

Quan, l’any 2006, Ciutadans - Partido de la Ciudadanía -aquest era el seu nom original- va entrar modestament en la vida política i parlamentària catalana amb un 3,04% de suport electoral, ràpidament sorgiren dues analogies històriques que intentaven explicar i interpretar la novetat: el falangisme i el lerrouxisme.

Eren, no cal dir-ho, dues comparacions hostils, però sobretot equivocades. Amb la Falange originària l’únic punt en comú era que ambdós partits havien sorgit sota l’impuls d’un grapat de senyorets de casa bona (no oblidem que José Antonio Primo de Rivera era marquès...) amb ínfules intel·lectuals; tanmateix, així com del 1933 endavant aquells senyorets de camisa azul mahón van restar al peu del canó i algun fins hi deixà la pell, després del 2006 l’elit progenitora de Ciutadans retornà tot seguit al confort de les seves càtedres, o escenaris teatrals, o treballs literaris o periodístics, abandonant l’àrdua i bruta feina política en mans menys refinades -però, segons s’ha demostrat, molt més efectives- i àdhuc reservant-se el dret de criticar llur criatura o declarar-se’n decebuts.

D’altra banda, i al marge de les abismals diferències entre la dècada de 1930 i el primer decenni del segle XXI, la Falange era un partit que s’autosituava en un extrem de l’espectre ideològic, que arborava un nacionalisme espanyol explícit i desacomplexat, que prometia una revolució -la “nacionalsindicalista”- i que figurava adreçar-se fonamentalment als treballadors. Ciutadans va néixer i es va moure durant una llarga temporada en la transversalitat -o la indefinició- ideològica, ha negat contra tota evidència combatre el nacionalisme català a base de nacionalisme espanyol, ha estat sempre -i cada vegada més- un ferm defensor de l’statu quo socioeconòmic i ha cercat els seus caladors electorals sobretot entre les capes mitjanes, sense la més mínima vel·leïtat obrerista. Això sí: a Rivera, com a Primo... de Rivera, sembla que també le duele España.

Més repetida, però no més exacta, va ser l’etiqueta de neolerrouxistes (que és la desqualificació per excel·lència en la política catalana del darrer mig segle). Tanmateix -tot i que fa 30 anys que ho explico, encara hi ha qui se n’escandalitza-, el lerrouxisme genuí, el de la primera dècada del segle XX, fou una força d’esquerres, popular i potencialment revolucionària. Fos quina fos la seva ètica personal, Alejandro Lerroux era aleshores el líder creïble i l’organitzador eficaç d’una massa obrera i menestral -catalana d’origen en un 80%- a la qual donà una poderosa representació parlamentària, i el control de l’Ajuntament de Barcelona, i apreciables estructures de protecció política i social.

Què té a veure això amb la fórmula de l’èxit de Ciutadans? Res, si no és que -com sosté el tòpic més tenaç del Nou-cents català- continuéssim convençuts que a Lerroux l’envià “Madrid” per dividir els catalans i excitar la “immigració” -aleshores quasi irrellevant- contra les aspiracions nacionals del país. Però ni així; perquè, lluny de ser cap “agitador foraster”, Albert Rivera és de Barcelona i, abans de saltar a la política, treballava a La Caixa. I el pretès esquerranisme dels pares fundadors de Cs (de fet, una Gauche Divine descolorida) va ser sempre un miratge; ja el 2006, Francesc de Carreras advertí que el nou partit “ no se situará a la derecha, ni a la izquierda, ni equidistante ”. Lerroux també acabà a la dreta, però després d’un trajecte de tres dècades; Rivera n’ha tingut prou amb uns pocs anys... perquè mai no se situà a l’esquerra. ¿Hem oblidat que venia de les Nuevas Generaciones del PP?

¿L’anticatalanisme, l’apel·lació als “ españoles de Cataluña ”? Sí, aquest és un element comú, però amb una diferència crucial; en el lerrouxisme, aquest recurs va ser emprat com a argument central del discurs només dues vegades (contra Solidaritat Catalana el 1907 i enfront de la Generalitat republicana el 1932), totes dues amb un resultat desastrós: cap diputat. Per a Ciutadans, el rebuig de la identitat nacional catalana, la croada antiimmersió lingüística a l’escola, l’hostilitat contra uns mitjans de comunicació no merament autonòmics, etcètera, tot això és l’essència del partit des del seu origen, molt abans que hom comencés a parlar d’independència.

Nascuda com una força monotemàticament defensora de l’espanyolitat a Catalunya, la marca Ciutadans -ara, ja, estatal- s’ha engreixat de manera extraordinària just en el període (2012-2017) en què aquella espanyolitat s’ha vist qüestionada i amenaçada com mai abans. Han contribuït al creixement taronja les febleses dels competidors dins l’espai unionista: els problemes estructurals d’un PPC llastat, a més, per Rajoy; i l’ensulsiada del PSC, que ha deixat centenars de milers d’electors orfes i desorientats, però molt més sensibles als encants de Rivera i Arrimadas que no als de García Albiol.

Potser el boom de Cs era inevitable per estricta reacció defensiva davant l’empenta del procés independentista. En tot cas, és segur que les anàlisis superficials, les desqualificacions tòpiques i els exorcismes pseudohistòrics no han ajudat gens a frenar-ne la fulgurant ascensió.

Riure, malgrat tot