16/12/2012

Des del riu fins al mar

3 min

Després de gairebé un any en què, al Pròxim Orient, el centre d'atenció mediàtica i el focus generador d'imatges de violència i mort era Síria, aquesta tardor ha tornat a situar la qüestió israelianopalestina al bell mig de l'agenda informativa regional i, en bona part, global.

I això ha estat per diversos motius. D'una banda, per la decisió del primer ministre Netanyahu d'avançar les eleccions parlamentàries israelianes al proper 22 de gener. De l'altra, per la crisi bèl·lica de mitjan novembre entre Israel i les milícies islamistes que dominen Gaza. I encara per la votació de l'Assemblea General de les Nacions Unides que va atorgar a Palestina la condició d'estat observador no membre de l'ONU. I -sense desdenyar altres fets rellevants, com la visita de l'emir de Qatar a Gaza o l'anunci de retirada de l' expremier hebreu i actual ministre de defensa, Ehud Barak-, també per la sorollosa i inèdita presència a la franja mediterrània, el cap de setmana passat, de Khaled Meixaal en la commemoració del 25è aniversari de Hamàs, el moviment politicomilitar del qual és el líder màxim.

De tots aquests esdeveniments, el que ha estat emfasitzat com a més històric i transcendental va ser el reconeixement per part de l'ONU de l'estatalitat palestina. I ho era, d'històric, perquè la petició formulada pel president Mahmud Abbas, i aprovada per l'Assemblea General el 29 de novembre, representa que l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) accepta per fi -amb 65 anys de retard- aquella altra resolució de les Nacions Unides, la 181, que el 1947 aprovà el repartiment territorial de la Palestina administrada encara pels britànics en dos estats, un de jueu i un altre d'àrab. El principi de la partició, rebutjat aleshores i durant les dècades posteriors pel conjunt del món arabomusulmà i pel lideratge palestí, és ara reivindicat per l'ANP com la base jurídica que ha de permetre posar fi a l'ocupació israeliana de Cisjordània i Gaza.

Perquè (convé subratllar-ho) el text que es va aprovar a Nova York fa un parell de setmanes propugna un estat palestí independent, sobirà i democràtic "amb les fronteres definides abans del 1967", i aposta per una solució de dos estats (Israel i Palestina) "convivint en condicions de pau i seguretat". Essent així, ¿com s'explica que hi votessin a favor l'Iran (partidari públic i notori de la destrucció d'Israel), els seus socis libanès, sirià o veneçolà i altres règims que no reconeixen l'estat jueu? ¿Per ventura Ahmadinejad i companyia han renunciat de sobte a extirpar el "tumor sionista"? I l'entusiasme de Hezbol·lah i de Hamàs, ¿significa que aquests grups renuncien a fer la guerra contra Israel i, d'ara endavant, pensen emprar només els procediments diplomàtics?

La resposta és evident: si Teheran o Damasc van votar la resolució de l'ONU, si als carrers de Beirut i de Gaza la van celebrar, és perquè hi van veure una derrota política d'Israel en l'arena internacional i, sobretot, un nou factor de deslegitimació propagandística i moral de l'enemic sionista. Ni els clergues iranians ni els islamistes armats de Hamàs -terroristes, segons la Unió Europea- s'han sentit gens ni mica compromesos per les referències de l'ONU als "dos estats" ni a les fronteres anteriors al 1967.

Si n'hagués calgut alguna prova, la va proporcionar el dissabte 8 de desembre Khaled Meixaal, el número u de Hamàs, retornat fugaçment de l'exili per celebrar a Gaza les noces de plata del Moviment Islàmic de Resistència. Després de veure desfilar davant d'ell infants de 6 o 7 anys vestits de guerrillers suïcides -promesa simbòlica de dues o tres dècades més d'atemptats antiisraelians-, Meixaal es va comprometre davant la multitud que l'escoltava a "alliberar tot Palestina", i precisà: "Palestina és nostra des del riu [Jordà] fins al mar [Mediterrani], des del nord fins al sud, i no en cedirem ni un centímetre. […] Palestina ha estat i és àrab i islàmica. […] Abans o després, la terra de Palestina serà nostra, i mai no serà dels sionistes". Així, doncs, l'èxit a Nova York està molt bé, però no modifica en res ni l'estratègia ni la tàctica de Hamàs: l'eradicació d'Israel per mitjà de la jihad. Malgrat el talonari de xecs de l'emir de Qatar, l'evolució moderada dels islamistes que controlen Gaza no es veu per enlloc.

Certament, el govern de Bibi Netanyahu té una gran responsabilitat en els darrers dos anys de paràlisi del procés de pau amb l'ANP; certament, l'expansió dels assentaments jueus a Cisjordània dinamita aquell procés, i és inacceptable respondre al vot de l'Assemblea General de l'ONU amb l'autorització de milers de nous habitatges en territori ocupat. Ara, si d'aquí cinc setmanes els israelians -tant de bo que no- renoven la majoria a la dreta nacionalista més o menys extrema, per entendre-ho serà útil recordar les paraules citades de Khaled Meixaal. Perquè cap societat amenaçada d'anihilació física no sol votar coloms, pacifistes i conciliadors.

stats