Estrabisme moral

Algú de vostès s'imagina un polític català destacat, fins i tot un d'adscrit a les franges més dretanes de l'espectre parlamentari, que fos capaç d'enorgullir-se públicament d'una visita oficial, posem per cas al Xile del general Pinochet, i que en subratllés la càlida acollida rebuda, el tracte deferent per part de les autoritats dictatorials? Suposant que aquest escenari impossible es produís, ¿s'imaginen les indignades reaccions condemnatòries, els qualificatius de feixista, les exigències de dimissió que li haurien caigut al damunt?

Doncs llegeixin, si els plau, el paràgraf següent, que transcric de les pàgines 30 i 31 del llibre del diputat del PSC Joan Ferran, El quadrienni dels bàrbars (Barcelona, Epísteme, 2011). "He estat cinc dies a Síria. La comunitat siriana de Catalunya […] ens va convidar a anar-hi. Vaig organitzar una delegació amb el portaveu del grup, Miquel Iceta, David Pérez, Jordi Pedret i Maria Lluïsa Ferrer. No vam avisar ningú ni tampoc no en vam dir res a l'ambaixador espanyol a Damasc. […] Es va assabentar per la premsa i la televisió sirianes de la nostra presència al país. Cada dia portada, fotos i entrevistes… Una passada. I més sabent que a Trinidad Jiménez -la responsable de política internacional del PSOE- no li van fer ni la meitat del cas que ens han fet a nosaltres. Espectacular, tot plegat. Ens han tractat com a estadistes de primer ordre […] i ens hem entrevistat amb més de la meitat dels ministres de l'executiu sirià. També, amb el president del govern i amb el del Parlament. Encara no m'ho crec".

Quan aquesta visita es produí -a finals de gener del 2007- Síria feia més de 36 anys que era sota la sanguinària dictadura fundada per Hafiz al-Assad el 1970, i heretada pel seu fill Baixar el 2000. Una barreja entre règim de partit únic i despotisme familiar que, ja aleshores, havia perpetrat deu o vint o trenta vegades més assassinats que la dictadura militar xilena. Una tirania protegida per set serveis de seguretat i espionatge diferents, en comparació amb la brutalitat dels quals la Dina, la policia política de Pinochet, resultava un parvulari de la repressió.

I bé, aparentment la delegació socialista catalana no es va plantejar res de tot això, ni va percebre les febleses d'un sistema corcat per la corrupció, l'arbitrarietat i l'immobilisme. L'entusiasta ressenya del diputat Ferran continua: "Els sirians estan angoixats. Manifesten voler la pau [amb Israel] i temen les manipulacions nord-americanes. Volen modernitzar el país. Són conscients que no són una democràcia a l'occidental (sic), però saben positivament que esdevenen el millor fre possible al creixent fonamentalisme islàmic". I Joan Ferran conclou, èpic: "Les trifulgues catalanetes se'm fan ridícules i mesquines. Allò de Síria és tan potent i alhora tan terriblement angoixant… La guerra és a tocar dels dits".

Sí, la guerra era a tocar dels dits. Però no pas la mena de guerra (provocada per una agressió del malvat enemic sionista, o del pervers imperialisme nord-americà) que els jerarques de la dictadura agitaven com a espantall davant dels amistosos convidats estrangers. La que covava, i ha esclatat per fi aquest mes de març, era la guerra del règim d'Al-Assad contra el seu poble, contra les demandes de llibertat d'una societat asfixiada, oprimida i espoliada des de fa més de quatre dècades.

Al llarg dels darrers tres mesos, les protestes i manifestacions -en general, pacífiques- que han anat resseguint tota la geografia siriana han estat reprimides amb uns mètodes ferotges -metrallament sistemàtic de funerals, ús de tancs, artilleria i helicòpters contra civils desarmats-, amb una crueltat medieval -destrucció de collites i ramats, totures i mutilacions atroces- que han fet dir a Human Rights Watch: "Mai no havíem vist un horror semblant". Segons els càlculs més solvents, el bany de sang ordenat per Baixar al-Assad i el seu clan mafiós ja suma a hores d'ara més de 1.300 morts, uns 10.000 detinguts i milers de fugitius refugiats en territori turc.

Tanmateix, ni Joan Ferran ni els seus companys de viatge no han dit un mot audible sobre els esdeveniments de Síria, ni contra el salvatgisme del règim que gentilment els va fer d'amfitrió el 2007. El diputat Ferran, tan locuaç quan es tracta de denunciar "crostes nacionalistes", tan solidari, esquerranista i internacionalista sempre, no ha sentit la necessitat de condemnar amb contundència el sinistre règim de Damasc. Tampoc no ho han fet els inefables activistes de Paz Ahora i similars, ni l'exfutura regidora Rosa Regàs, que en canvi promouen actes contra la guerra a Líbia. Sens dubte, el fet que la tirania d'Al-Assad sigui àrab, presumptament socialista, antiimperialista de conveniència i aliada de Teheran els provoca estrabisme moral.

Ja s'ho faran. Ara, això sí: que mai més -mai més- no donin lliçons d'ètica, pacifisme i defensa dels drets humans al món, perquè hi han perdut tota credibilitat.