1-O: veritats al descobert
HistoriadorSembla mentida. Tants llibres publicats al voltant de l’1 d’Octubre; tantes peces de periodisme d’investigació sobre com i qui comprà les urnes, les amagà, les distribuí, etcètera; tanta literatura (inclosa la judicial) a propòsit del paper dels docents, dels bombers, dels mossos, dels alcaldes durant aquella històrica jornada... I hem hagut d’esperar les declaracions processals d’alguns membres de la Policia Nacional davant del jutjat número 7 de Barcelona per descobrir, finalment, quin va ser el factor clau de la victòria moral, de l’èxit mediàtic, de l’impacte internacional de l’1-O català: les maquilladores.
L’inspector de policia (de nom de guerra Camel 1) que desvelà el secret ho va fer de manera una mica imprecisa quan, interrogat sobre la sang a la cara o al crani de nombrosos ciutadans davant dels col·legis electorals, respongué que era “presumpta sang”, perquè “també podia ser pintura”. Però com que és evident que la gent no duia pots de Titanlux de color vermell a la mà per tirar-se’ls al damunt en veure aparèixer els antiavalots –l’efecte hauria estat semblant al de la Tomatina de Bunyol–, la deducció resulta elemental: camuflades com a inofensives tietes, o com a joves estudiants, o com a pacífiques mestresses de casa, davant de cada col·legi hi havia alguna hàbil maquilladora equipada amb tot el seu instrumental; i aquestes professionals, només de veure els uniformes blaus, els cascos, els escuts i les porres, començaren a treballar per convertir ciutadans indemnes en ferits ensangonats, ben llaminers per als fotògrafs i els càmeres dels mitjans estrangers.
Ara sí, totes les peces encaixen. Quan l’aleshores ministre d’Afers Exteriors de Rajoy, Alfonso Dastis, declarà a un estupefacte entrevistador de la BBC que l’1 d’Octubre era ple de 'fake news', quan l’actual ministra portaveu de Sánchez, Isabel Celaá, manifestà en roda de premsa a la Moncloa que moltes de les imatges de l’1-O eren falses –observin, ja que hi som, l’admirable continuïtat entre ministres de dretes i ministres d’esquerres en la defensa dels superiors interessos de la pàtria–, tant Dastis com Celaá es referien a això, encara que per un estrany pudor no gosessin explicitar-ho. Per tant, ni 'hackers' russos ni res: l’1 d’octubre de 2017 va ser, per damunt de tot, el triomf de la conspiració de les maquilladores.
No només d’elles, però. També hi devien tenir algun paper els meteoròlegs, si són els responsables que aquell diumenge s’aixequés gris, núvol i plujós. Ho dic perquè si el dia hagués estat radiant i assolellat, ¿quina coartada haurien tingut els arterosos veïns per acudir als centres de votació proveïts d’amenaçadors paraigües que –com han testificat diversos policies– els servirien després per colpejar a les cames els agents de l’ordre que volien dispersar-los? Mai, des del famós cas del 'paraigua búlgar' en plena Guerra Freda (1978), el clàssic artefacte per protegir-se de la pluja no havia estat una arma tan letal, ni havia provocat en les seves potencials víctimes tanta por, segons han admès els 'piolins'.
De manera que falsos ferits de maquillatge, brutals agressions a cops de paraigua contra els uniformats...; i a sobre la violència psicològica a la qual els agents es van veure sotmesos, sobre la qual la setmana passada van donar, en seu judicial, testimonis escruixidors.
Tot i que hom diria que unes unitats antiavalots n'han d’haver viscut de tots colors, els policies interrogats aquests dies han declarat al jutge que mai no havien vist “una massa tan violenta, agressiva i hostil”. ¿Ni els veïns de Múrcia en peu de guerra des del 2017 contra el pas de l’AVE pels seus barris? ¿Ni els protagonistes de la revolta de Gamonal, a Burgos, el 2014? ¿Ni els miners asturians que, més d’un cop, han posat aquell Principat potes enlaire...? Doncs es veu que no. I, per demostrar-ho, els policies investigats han il·lustrat “l’odi” que els mostrava la gent, els “insults” que els adreçaven, amb l’exemple de crits com “Votarem! Votarem!” o “Som gent de pau!”.
Ho repeteixo: escruixidor. I em demano: si, a banda de la criminal voluntat de votar i de la perversa proclamació de pacifisme, les desenes de milers de persones aplegades a les portes dels col·legis haguessin respost a les actuacions policials amb crits de “Feixistes!”, o “Assassins!”, o bé “Foteu el camp!”, ¿què haurien fet els agents, a més del que ja van fer? ¿Desenfundar les pistoles i obrir foc a discreció?
Potser algú de vostès es pregunta, davant d’aquestes declaracions policials, on queden la vergonya, el decòrum i el sentit del ridícul. No s’hi cansin. En una cultura política que, al segle XXI, encara considera mentides de la Llegenda Negra la mortaldat dels nadius americans arran de la conquesta, o els estralls de la repressió espanyola als Països Baixos, o les fogueres de la Inquisició, l’1-O només pot ser llegit amb els ciutadans com a agressors i els policies com a víctimes.
