Abraçades

Era el diumenge 21 de desembre de 2014, al Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron. Impulsat per unes enquestes que dibuixaven la flamant marca Podem com la favorita dels electors, Pablo Iglesias havia vingut a Barcelona a fer-hi el seu primer míting enmig d’una expectativa tan gran que entre els milers d’assistents hi havia fins i tot l’expresident Pasqual Maragall. Un cop en l’ús de la paraula, Iglesias carregà contra “los fondos de inversión”, denuncià “la casta”, i, inspirat sens dubte pels seus amics polítics barcelonins, deixà anar la que seria frase central de l’acte: “A mí no me veréis nunca abrazado ni con Rajoy ni con Artur Mas”. Es tractava d’un dard enverinat contra l’aleshores rostre més visible de la CUP, David Fernàndez, que unes setmanes abans s’havia abraçat amb Mas per celebrar l’èxit del desenvolupament de la consulta del 9-N. Segons Iglesias –o els seus aliats locals– aquell gest constituïa una veritable traïció de classe...

I bé, quatre anys i mig després, la principal expressió política a Catalunya d’allò que el líder podemita pretenia representar el 2014, és a dir, Barcelona en Comú, ha conservat l’alcaldia de la capital catalana –arrabassant-la al candidat més votat, Ernest Maragall– gràcies no a una sinó a una pila d’abraçades molt més significatives i transcendentals que aquella que uní per uns segons Fernàndez i Mas.

En primer lloc, l’abraçada d’una premsa que, després d’haver-se passat tot el mandat anterior abominant del colauisme, a partir de l’escrutini del 26-M va veure en la criticada alcaldessa la santa miraclera que els salvaria del monstre separatista. L’abraçada d’articulistes que, després d’haver transitat des de Bandera Roja fins a l’unionisme més agre sense perdre en cap moment la possessió de la veritat, ara tenen la barra de titllar Ernest Maragall de “gran trànsfuga” per deslegitimar la seva victòria democràtica.

I després hi ha l’abraçada de Manuel Valls, que, com una nina russa, en conté moltes altres. Ada Colau ha pogut fer-se la ingènua –i ha afirmat: “Tots els vots que rebem per a la investidura seran benvinguts”– i fingir creure que el suport de Valls ha estat neutre i gratuït, a canvi de res. ¿Neutre i gratuït, el d’un “polític amic dels negocis, racista, autoritari i oportunista, que va arruïnar el Partit Socialista francès i que fins i tot va degradar la paraula 'esquerra' a França”? Això no ho dic jo, ho diu DiEM25, el partit paneuropeu de Ianis Varufakis. I si l’exministre de Finances grec no pinta res ni representa ningú, tampoc no devia fer-ho quan Colau el festejava com un dels seus grans oracles ideològics.

A banda de les maneres de pinxo de luxe, Valls Galfetti arriba al consistori barceloní amb una pesada motxilla. Vist el tebi compromís de Ciutadans amb l’operació, ni el polític franco-català ni els seus números tres i quatre, Celestino Corbacho i Eva Parera, no haurien obtingut les respectives regidories sense les complicitats socials i econòmiques que l’ARA radiografiava en l’esplèndida investigació publicada divendres passat.

Per tant, el sil·logisme resulta senzill: Ada Colau és de nou alcaldessa gràcies als vots de Valls, Corbacho i Parera; aquests vots no haurien existit sense els finançadors privats de la campanya –i de la persona: 20.000 euros nets al mes!– de l’ex primer ministre; ergo, Colau no hauria tornat a agafar la vara sense la contribució dels generosos padrins de Valls. Aquests, impensadament però no pas a contracor, han acabat revalidant com a primera autoritat municipal una antiga antisistema que, en acceptar-ho, s’ha erigit en bastió del sistema.

Sí, perquè els mecenes de Manuel Valls –i, per Valls interposat, avaladors de Colau– no són qualsevol cosa. Hi ha, tal com explicava aquest diari, el líder de Societat Civil Catalana Josep Ramon Bosch, que no necessita presentació; hi figura l’empresari Félix Revuelta, que es vanta d’haver-li presentat “gairebé tot l’Íbex, Felipe González i Aznar”; també hi trobem el financer Claudio Boada Pallarés, 'senior advisor' del fons d’inversió Blackstone Group per a Espanya i Portugal; o Jaime Malet Perdigo, president de la Cambra de Comerç dels Estats Units a Espanya (AmChamSpain), admirador de Donald Trump i virulent antiindependentista (d’això últim, en tinc fins i tot experiència personal).

¿La senyora Colau ho sap, què és i què representa Societat Civil Catalana? ¿I l’Íbex-35? ¿La revalidada alcaldessa és conscient que ni Blackstone ni AmChamSpain són oenagés dedicades a combatre les desigualtats, sinó més aviat –per dir-ho en el llenguatge que ella mateixa emprava cinc anys enrere, en els dies de la PAH– un fons especulatiu o voltor, i una expressió del capitalisme transnacional sense entranyes? I, si sap tot això, ¿creu que amb aquestes crosses es poden fer fins al 2023 polítiques “valentes” i “transformadores”, i deturar l’especulació, i la gentrificació, i la massificació turística, i...?

Parlava al principi d’abraçades. Ves que no haguem assistit a l’abraçada de l’ós, mortal per a allò que quedava de l’esperit dels comuns.