09/04/2018

Acadèmics sotasignants

3 min

HistoriadorL’altre dia una vintena de professors universitaris espanyols van fer públic una mena de manifest o carta oberta digne de ser comentat. ¿Versava sobre l’inqualificable espectacle que està oferint la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid, aquella on és possible obtenir un màster sense haver anat mai a classe i sense que consti l’existència del preceptiu treball final, aquella on circulen certificacions acadèmiques amb les signatures falsificades de tribunals mai no constituïts, aquella on el rector i algun professor es desqualifiquen mútuament i s’amenacen amb querelles...? No, la carta oberta no parlava d’això. Aleshores, ¿era potser una justificada crítica a la imatge del ministre d’Ensenyament d’un estat aconfessional del segle XXI entonant, en el curs d’una processó catòlica, la cançó 'Soy el novio de la muerte', màxima expressió del militarisme i el colonialisme model —sinistre model— Millán Astray? Tampoc.

La carta en qüestió tenia com a destinatària la professora Sally Mapstone, rectora de la prestigiosa Universitat de Saint Andrews, i com a objectiu recriminar-li en to agre el suport que la rectora i la universitat escoceses han mostrat a la seva companya Clara Ponsatí davant la demanda d’extradició presentada contra ella pel Tribunal Suprem espanyol. Els remitents —que es fan dir Foro de Profesores— són un grupet de discrets acadèmics com a Espanya n’hi ha desenes de milers, amb la incrustació d’alguns noms perfectament connotats: Miriam Tey (dirigent de Societat Civil Catalana, cunyada de Jorge Moragas i autora de la frase “El catalán no me interesa especialmente”) o Teresa Freixes (propera a Ciutadans, presidenta de la plataforma unionista Concordia Cívica i filla de l’advocat ultraconservador Francesc Freixes, regidor de Lleida als anys 1980).

Si tots aquests sotasignants sabessin llegir —no en el sentit mecànic de l’expressió, sinó en l’intel·lectual—, jo els recomanaria la lectura del deliciós article que, sobre el cas Ponsatí, va publicar fa nou dies John Carlin ("Espanya: sola contra el mal", 'La Vanguardia', 1 d’abril de 2018); els ajudaria a avaluar l’efecte contraproduent que la seva missiva a Saint Andrews tindrà, ja està tenint, en aquella universitat i sobre el conjunt de l’opinió pública britànica.

Però es veu que no saben llegir, si per llegir s’entén reconèixer els arguments dels altres i acceptar debatre’ls honestament. Tampoc no saben guardar el més elemental respecte per la veritat quan escriuen que “los señores Sànchez y Cuixart, representantes de asociaciones (financiadas por todos los contribuyentes españoles) que apoyan la separación de Cataluña del resto de España, encabezaron manifestaciones violentas...” Violència el 20 de setembre? Òmnium i l’ANC, finançats pels contribuents espanyols? I menteixen de manera goebbelsiana quan afirmen que l’1 d’octubre, com a conseqüència de “las acciones de la policía catalana y [...] de otras fuerzas policiales”, hi hagué “cuatro civiles” hospitalitzats i “cuatrocientos treinta y un policías resultaron heridos”. Així mateix.

Amb tot, el pitjor és que no saben història, o es creuen que ningú no en sap. Per tal de defensar l’alta qualitat de la democràcia espanyola i dels seus aparells judicials i policials, els acadèmics li adverteixen a la rectora Mapstone que, segons les estadístiques del Tribunal Europeu de Drets Humans, “entre 1959 y 2017, el Reino Unido ha cometido al menos una violación de los Derechos Humanos en 314 casos”, mentre que Espanya ho ha fet en només 103 casos.

Entre 1959 i 2017, diuen? Han oblidat tal vegada que el 1959 Espanya es trobava en ple franquisme, una situació que es perllongà com a mínim fins al 1979 —pel que fa als comportaments policials, més enllà—, i que aquella dictadura era una violació sistemàtica i diària dels drets humans de milions de persones? Segons l’autotitulat Foro de Profesores, aquells 103 casos pretesament computats pel Tribunal d’Estrasburg, ¿inclouen les execucions de Julián Grimau, de Granados y Delgado (totes tres el 1963), de Puig Antich i Heinz Chez el 1974, dels cinc afusellats del setembre de 1975? ¿Inclouen les desenes de milers de torturats a les comissaries i 'cuartelillos' de tot Espanya al llarg de les dècades de 1960 i 1970? ¿Compten els cinc obrers morts i els cent cinquanta ferits de bala a Vitòria el 3 de març de 1976? ¿I els tres nois assassinats per guàrdies civils en el cas Almeria del 1981? A veure si resultarà que, de les 'fake news', hem passat a la 'fake arithmetic'.

En l’últim paràgraf de la carta que estic analitzant, aquests combatius acadèmics i assimilats diuen a la rectora de Saint Andrews: “Exigimos que se muestre a las autoridades españolas y sus ciudadanos el respeto que merecen”. No, benvolguts col·legues, no. El respecte, més que exigir-lo, cal guanyar-se’l. I, francament, si l’actuació del jutge Llarena no està contribuint gens a enfortir el respecte per la judicatura espanyola per part dels tribunals i els juristes europeus, les falsedats i les manipulacions de la carta de vostès més aviat ridiculitzen la causa que volien defensar.

stats