01/10/2018

Banderes i sentiments

4 min

HistoriadorL’escena transcorre a mitjans de la dècada de 1920, durant una visita oficial del rei Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera a Barcelona. Les dues màximes autoritats de l’Estat circulen per la Diagonal a bord d’un automòbil descobert, amb el corresponent seguici; i, en un moment concret, el general –que ha inaugurat el seu règim amb un 'Real Decreto Ley para la Represión del Separatismo'– li diu al monarca, assenyalant amb gest satisfet les façanes de l’avinguda: "¿Ha visto Vuestra Majestad cuántas banderas españolas?" "Son muchas más las catalanas", respon el rei. Desconcertat, el marquès d’Estella replica: "¿Catalanas, Señor? Yo no veo ninguna". "Fíjate bien, Miguel –remata el diàleg el Borbó–; en cada balcón cerrado y vacío hay una bandera catalana".

L’anècdota és, molt probablement, apòcrifa perquè, si fos autèntica, Alfons XIII hauria mostrat una agudesa d’anàlisi i una perspicàcia política que li haurien evitat perdre la corona, el 14 d’abril de 1931. En tot cas, em sembla una bona paràbola d’aquell moment històric, i m’ha tornat a la memòria en llegir, l’altre dia, que Ciutadans inicia una ofensiva política i jurídica per exigir que "la bandera d’Espanya sigui present a l’exterior i a l’interior de tots els edificis i establiments públics catalans".

Els símbols són l’expressió de sentiments col·lectius, i la història –tant la nostra com la d’arreu– demostra a bastament que aquests sentiments no es poden imposar ni prohibir. Vaja, sí que es pot, però les mesures coercitives en aquesta matèria són ineficaces i, a la llarga, contraproduents.

La dictadura del general Primo de Rivera prohibí la bandera quadribarrada, sufocà la presència pública de la llengua pròpia, desmantellà la Mancomunitat i perseguí les entitats sospitoses de propagar el catalanisme. Els resultats van ser l’extensió social i la radicalització política del moviment nacionalista, que reemergí amb una força sense precedents a partir del 1931.

La dictadura de Franco va pretendre arrasar, destruir, qualsevol expressió humana (des de Companys a Carles Rahola), organitzativa o simbòlica del catalanisme, i imposar sobre el país vençut una nova cultura política feta de banderes 'rojigualdas', de 'nacionalsindicalismo', de 'yugos y flechas', de camises 'azul mahón' i de rètols de 'Todo por la Patria'. El fracàs fou absolut. A l’altre extrem de l’espectre ideològic, la brutal repressió de Moscou intentà liquidar definitivament els sentiments nacionals dels pobles bàltics i implantar-hi un patriotisme gran-rus disfressat de soviètic. Després de cinc dècades d’asfíxia identitària, bastà que s’afluixés una mica la mordassa per passar, en tres anys, de l’opressió a la independència.

Ciutadans, doncs, pot embrancar-se en una guerrilla de mocions municipals i de demandes judicials reclamant la presència de la bandera espanyola als ajuntaments. I farà soroll mediàtic. I, comptant amb una judicatura amiga, aconseguirà amb el temps sentències favorables al seu propòsit. I, després d’esgotar els recursos i les argúcies, potser alguns alcaldes es veuran forçats a penjar del balcó la bandera en qüestió. Ara, ¿això modificarà els sentiments de pertinença del veïnat? ¿Algun independentista deixarà de ser-ho en contemplar, commogut, l’oneig de la bandera del Regne d’Espanya a la façana de la Casa de la Vila?

Ho expressaré d’una altra manera: en relació a Catalunya, ¿quin és l’objectiu polític de fons de Ciutadans, o del PP neoaznarista de Casado que demana un altre 155, la intervenció de TV3, i dels Mossos, i...? Si l’objectiu és, simplement, reprimir i esclafar l’independentisme amb mesures de força policial i penal, haurien de saber que això resulta impossible, perquè el 2018-19 no poden fer afusellar uns quants centenars d’alcaldes, diputats i altres dirigents institucionals o socials, ni empènyer a l’exili tots els quadres sobiranistes, ni tancar mitjans de comunicació, ni imposar la censura prèvia... La recepta del 1939 no és, avui, operativa, i els succedanis no fan altra cosa que esperonar tots aquells que han deixat de sentir-se espanyols.

Des de la perspectiva d’un espanyolisme intel·ligent i democràtic, l’única fórmula per reconduir el problema català consistiria –com va dir la banquera Ana Patricia Botín fa uns mesos– a convèncer de nou una part substancial dels dos milions llargs de catalans independentistes dels avantatges morals i materials de romandre dins d’Espanya.

Divendres passat, a la contraportada de l’ARA, Xavier Bosch explicava que, al Quebec, ja ningú no parla de la independència. Jo crec que hi ha brases sota la cendra però, en tot cas, té sentit preguntar-se per què el tema s’ha eclipsat. Doncs perquè, del 1995 ençà, el sistema polític canadenc ha sabut convèncer la majoria de quebequesos que poden seguir sent una nació dins del Canadà. I que, si algun dia desitgessin marxar-ne, existeixen els mecanismes legals –imperfectes, interpretables, com és propi de la política civilitzada– per celebrar un tercer referèndum i, en cas de victòria, negociar després amb Ottawa. Però Rivera i Casado, quan senten esmentar el Quebec, desenfunden la pistola (és una manera de parlar, naturalment).

stats