Banderes i tapabruts
HistoriadorLa cita canònica en la matèria és aquella del doctor Samuel Johnson (assagista anglès del segle XVIII) que fa: “El patriotisme és l’últim refugi dels canalles”. Darrerament, però, n’he llegida una altra, de Henry Louis Mencken (escriptor nord-americà de la primera meitat del segle XX), que diu: “Quan sentis un home parlant del seu amor per la pàtria, és senyal que espera que li paguin per això”. En tot cas, la immensa majoria dels que, emparats en cites com aquestes, denuncien amb superioritat moral el patriotisme lucratiu o utilitari, es refereixen a patriotismes aliens, gairebé mai al de la pàtria que consideren pròpia. ¿Utilitzar la bandera per tapar-se les vergonyes? Això sempre ho fan 'els altres', atrinxerats darrere d’'uns altres' colors.
Tanmateix, la naturalesa humana és idèntica aquí i allà, i si es tracta d’explotar patriotismes resulta evident que els patriotismes d’estat són més fèrtils, disposen de molts més recursos, estructures i càrrecs damunt dels quals acampar per extreure’n beneficis morals i materials. No, no és que una idiosincràsia sigui més corrupta que una altra; senzillament, la finca susceptible de saqueig és més extensa, i la bandera darrere de la qual amagar-se, més gran.
Dimarts passat, quan va saltar la notícia de la detenció d’Eduardo Zaplana, va començar a córrer per les xarxes una imatge que l’ARA va reproduir l’endemà en petit format, il·lustrant la columna 'Vist al Twitter'. S’hi veia, en el primer rengle de butaques d’un acte públic sense identificar, Cristina Cifuentes –que, en aquell instant, feia una foto amb el seu telèfon tunejat amb la bandera i l’escut del Regne d’Espanya–, Eduardo Zaplana i Albert Boadella. Heus aquí, vaig pensar –com tantíssima altra gent–, tres espècimens modèlics del patriotisme 'aprovechategui'.
De fet, la senyora Cifuentes va fonamentar les fases decisives de la seva carrera política (delegada del govern central a la Comunitat de Madrid, i després presidenta d’aquesta comunitat) en l’exhibició ostentosa d’actituds i símbols patriòtics, fins al punt de comparèixer en una recepció reial amb una bossa de mà 'rojigualda'. Pel que fa a Zaplana, tota la trajectòria pública del personatge –no només l’etapa valenciana– semblava consagrada a “ofrendar nuevas glorias a España” i a combatre els adversaris d’aquesta causa, categoria en la qual l’any 2007 va arribar a incloure el seu excompany de govern Josep Piqué, sospitós de tebiesa davant del nacionalisme català. ¿I què direm d’Albert Boadella, que suma quinquennis acumulant premis, prebendes i homenatges a compte de la seva ben escenificada fòbia anticatalanista?
Avui sabem, però, que Cristina Cifuentes compatibilizava sense problemes el seu fervent patriotisme amb les maniobres fraudulentes per obtenir un màster universitari sense cap esforç ni cap mèrit. I que, segons creu la jutge instructora, no és que Eduardo Zaplana esperés veure remunerat el seu amor a Espanya, sinó que ja se’l cobrava ell directament en forma de 'mordidas', de comissions il·legals per un import superior als 10 milions d’euros com a mínim.
Però no centrem la reflexió en aquests dos casos, com si fossin excepcions. De fet, tot aquest univers de la Gürtel, aquesta xarxa corrupta del Partit Popular a Madrid, al País Valencià i a les Illes Balears –amb raó Aznar englobava els tres territoris en un “eje de la prosperidad”, llàstima que no va precisar de la prosperitat de qui...– s’ha sustentat, a títol de participants de la trama, de beneficiaris econòmics o polítics o bé de vigilants cecs, sobre un conjunt d’individus d’aquells de bandera 'rojigualda' al canell (els valencians Ricardo Costa i Rita Barberá, el mallorquí José Ramón Bauzá...) o bé al collar del gos (la madrilenya Esperanza Aguirre). Vull dir que les peces clau de l’hegemonia que va fer possibles les malifetes de Correa, Bárcenas i companyia –els esmentats, més Jaume Matas, més Francisco Camps, més Francisco Granados, etcètera– eren tots uns patriotes acèrrims, lluitadors els uns contra l’expansionisme pancatalanista, inspiradora l'altra d’aquella frase tan bonica (“antes alemana que catalana”), enemics en bloc de l’Estatut de 2006...
Val a dir que el món del qual estic parlant no sembla que hagi escarmentat; res no permet concloure que hagin vist cap contradicció al fet d'embolcallar-se en la bandera espanyola i tenir una caixa B, o amagar milions d’euros en paradisos fiscals, o falsificar títols acadèmics. Observin quina és la reacció de Mariano Rajoy, de la cúpula del PP i de la seva premsa amiga davant l’exigència de responsabilitats polítiques després de la sentència pel cas Gürtel: l’apel·lació a la pàtria en perill. “Cualquier día veremos a Pedro Sánchez pactar con Puigdemont”; “Sánchez puede pasar a la historia como el Judas de España”; “Sánchez se entrega al separatismo para intentar echar a Rajoy”.
Però no, no esperin que durant els pròxims dies cap opinador espanyolista es recordi de les paraules del doctor Johnson o d’H.L. Mencken. Allò del patriotisme canallesc o remunerat només s’aplica quan hi ha corrupció propera a l’independentisme. Que, lamentablement, també existeix.
