14/10/2019

Inconcebible en democràcia

4 min

Excusin-me l’autoreferència, però fa tot just tres setmanes vaig escriure aquí mateix que el gran problema, la gran feblesa que diferencia negativament la democràcia espanyola respecte de les seves veïnes de l’Europa occidental no és la lletra de les lleis ni l’arquitectura de les institucions, sinó els comportaments i les actituds de moltes de les persones que apliquen aquelles lleis i encarnen aquelles institucions. Confesso que, quan ho argumentava, no em podia imaginar fins a quin punt els esdeveniments de dimecres passat a Sant Andreu de la Barca em donarien la raó.

D’entrada –i deixant de banda el debat de si, al segle XXI i en un estat laic, un cos policial ha de mantenir per patrona una Mare de Déu–, el fet que en la celebració de la festa patronal de la Guàrdia Civil hi tinguessin destacat protagonisme dirigents polítics de marcadíssim biaix ideològic (inclòs el de Vox), alts representants de la Fiscalia i altres actors rellevants en la preparació i el desenvolupament del judici al Procés –tot plegat enmig d’una ostentosa promiscuïtat d’abraçades, cops a l’esquena, rialles còmplices, distribució de medalles i copes de vino español– configura un espectacle obscè per a la separació de poders, per a la neutralitat dels cossos armats i per al més elemental respecte de les formes democràtiques. Quan una tal posada en escena s’esdevé pocs dies abans de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem, algú podria sospitar-hi una voluntat de provocació.

Però no fem judicis d’intencions i, després d’haver descrit l’ambient, limitem-nos a analitzar les paraules que, en l’acte del 9 d’octubre, pronuncià el general Pedro Garrido, cap de la Guàrdia Civil a Catalunya. Que es permetés al·ludir als detinguts de l’operació Judes afegint que llur captura havia “evitat mals majors” i associant-los amb “aquells que volen recórrer el camí de la independència seguint la senda del terror” constitueix una nova burla al secret del sumari i un escarni a la presumpció d’innocència a què tenen dret, com tothom, els membres dels CDR arrestats. Escoltar un alt comandament militar-policial escarnint la “revolució dels somriures” convertida –segons ell– en “odi i mesquinesa”, i amalgamant dins d’una suposada “senda del terror” l’1 d’Octubre, els detinguts del 23 de setembre passat i allò que pugui succeir en el futur, fa creure que el general Garrido vol suplantar els Carrizosa i Fernández, les Roldán i Álvarez de Toledo. Amb la diferència que aquests i aquestes no porten uniforme, ni tenen armes, ni investiguen causes judicials.

A la França republicana d’un segle enrere l’exèrcit (en francès és femení, l’armée) era conegut com la grande muette, "la gran muda": els militars no havien d’expressar mai en públic opinions polítiques o ideològiques, per molt que les tinguessin. Ben recentment, hem vist policies de paisà manifestar-se pels carrers de París en protesta per les seves condicions de treball. A Espanya, en canvi, ens trobem una situació més que paradoxal: com que es tracta d’un cos amb estructura i disciplina militars, els membres de la Guàrdia Civil tenen prohibit sindicar-se per reclamar augment de sou. Ah, però en canvi poden emetre doctrina política; i capgirar, desafiants, aquell “ho tornarem a fer” de Jordi Cuixart (“lo volveremos a hacer cuando haga falta”); i abonar la teoria de l’odi tan estimada per l’unionisme; i de passada riure’s de totes les investigacions judicials en marxa a Catalunya per les actuacions policials de l’1-O. I això poden fer-ho no pas emparats en comptes de Twitter anònims com el del famós Tácito (que, per cert, crec que també era a la Comandància de Sant Andreu de la Barca, l’altre dia...), sinó donant la cara, enfundats en l’uniforme, amb el pit carregat de condecoracions i el faixí vermell de general a la cintura.

Com saben, el conflicte d’Irlanda del Nord va provocar més de 3.500 morts al llarg de tres dècades: un terrorisme de veritat, no pas hipotètic o imaginari. En primera línia del combat contra l’IRA hi havia el Royal Ulster Constabulary (RUC), un cos de reclutament sobretot protestant, defensor acèrrim de la pertinença de l’Ulster al Regne Unit i a qui els republicans/catòlics van acusar sempre de tota mena de brutalitats repressives i violacions dels drets humans. No parlo, doncs, de cap situació ideal ni idíl·lica. Tanmateix mai, ni en els pitjors moments dels Troubles, amb l’autonomia nord-irlandesa suspesa, a cap chief constable o altre jerarca del RUC no se li acudí fer un discurs en la línia del general Garrido. Hauria resultat inconcebible, i motiu de destitució immediata.

L’endemà dels fets, un diari barceloní titulava: “La cúpula dels Mossos, ‘ofesa’, planta la Guàrdia Civil”. No, l’ofensa –sense cometes– no va ser als Mossos, sinó a tots els demòcrates que no volen policies ideològiques ni uniformats erigits en dipositaris de cap essència pàtria. D’això últim, l’Espanya dels segles XIX i XX ja en va estar saturada.

Segueix l'última hora de les reaccions i totes les accions a la sentència del Procés

stats