PP, Ciutadans, Aznar

Ja fa temps que els d’Albert Rivera es deixen festejar per l’amic de George Bush i Tony Blair

Definitivament, el Partit Popular espanyol no sap perdre el poder. Potser és cosa dels gens que hi deixà el fundador, Manuel Fraga Iribarne, cèlebre per les seves reaccions de despit cada cop que fou desallotjat del consell de ministres: tant el 1969 (quan qualificà el govern següent de “verdadero desastre”) com el 1976 (quan jurà odi etern a qui li havia frustrat les ambicions, Adolfo Suárez). Permetin-me aclarir que, per a Fraga, Galícia no va ser mai 'el poder', sinó un lloc de refugi i un premi de consolació.

Però deixem les explicacions genètiques i anem als fets. Arran de la desfeta electoral del 2004, un PP traumatitzat s’entotsolà en teories conspiratives que atribuïen els esdeveniments de l’11 al 14 de març del 2004 a la conxorxa entre el PSOE, un grup mediàtic, els serveis secrets marroquins, sectors deslleials de la policia, etcètera. Sortir d’aquest bucle de victimisme i rancúnia costà als de Rajoy pràcticament quatre anys, i dues legislatures a l’oposició.

Salvades les distàncies, ara van pel mateix camí. La derrota parlamentària del passat 1 de juny està sent imputada a una aliança espúria i il·legítima entre l’ambició irresponsable del socialista Pedro Sánchez, el 'populismo', els 'golpistas separatistas', l’extrema esquerra, els 'proetarras'... L’'Anti-España', vaja. Falta veure si aquest capteniment serà momentani, o bé durarà fins a la fi de la legislatura i vertebrarà les properes campanyes electorals dels populars.

En tot cas, el 2004 el PP tenia un líder investit de feia poc, Mariano Rajoy, i gaudia del monopoli absolut dins l’espai polític i electoral del centredreta. Catorze anys després Rajoy es retira sense practicar un 'dedazo', la batalla per la successió es preveu intensa i, sobretot, existeixen dos factors externs al partit que, durant el primer govern de Rodríguez Zapatero, eren senzillament inimaginables: Aznar i Ciutadans.

¿No pot Aznar pretendre utilitzar Ciutadans com a palanca, amenaça i element de pressió per tal de forçar el PP a atendre els seus plantejaments?

Sí, José María Aznar i la seva canonera ideològica, la FAES, són avui un element exterior al PP, situat a una distància entre crítica i hostil. El mateix expresident ho va deixar ben clar, avui fa una setmana: “No tengo ningún compromiso partidario, ni me considero militante de nada, ni me siento representado por nadie”. És des d’aquesta actitud de menyspreu cap al lideratge polític i l’acció de govern de Mariano Rajoy que cal interpretar l’oferiment –o era una amenaça?– que Aznar formulà el passat dia 5: ell està disponible –va anunciar– per contribuir a la reconstrucció, a la urgent reconfiguració del centredreta espanyol, ara mateix “dividido y enfrentado”.

Aznar no ha pecat mai de modèstia. Orgullós de ser el líder que, després d’una travessa del desert de catorze anys, va conduir la dreta espanyola de nou al govern de l’Estat, convençut que el seu vuitenni a la Moncloa va treure Espanya “del rincón de la historia”, paladí del tancament del sistema autonòmic i de reenfortir el poder central, abanderat d’un neonacionalisme espanyol sense complexos, fa almenys una dècada que el vèrtex hispànic del Trio de les Açores sap que la designació de Rajoy com a hereu i successor seu va ser una equivocació. I bé, ¿no resulta plausible que vulgui aprofitar la inesperada caiguda del de Pontevedra per rectificar aquell error i encarrilar de nou la dreta –ell, que creu tenir-hi un dret de paternitat– pel camí correcte?

Tanmateix, la fórmula ja no pot ser una simple refundació com la que el 1989-90 convertí l'Aliança Popular en el Partit Popular i substituí Fraga per Aznar. Avui en l’espai socioelectoral que va del centredreta a la dreta extrema hi ha un altre partit amb empenta, suports i ambicions, Ciutadans. D’altra banda, el sogre d’Alejandro Agag sap millor que ningú que, després de tres lustres de lideratge orgànic de Rajoy, la cúpula del PP està profundament 'marianitzada', de manera que cap dels seus membres (ni Cospedal, ni Núñez Feijóo, ni Sáenz de Santamaría, ni Hernando, ni Martínez Maíllo, ni Alonso, ni...) no es mostrarà d’entrada receptiu a la crida reconstructora del president de la FAES.

Arribats a aquest punt, ¿no pot Aznar pretendre utilitzar Ciutadans com a palanca, amenaça i element de pressió per forçar el PP a atendre els seus plantejaments? Si, segons ell, el centredreta espanyol està dividit i enfrontat, la solució deu ser unir-lo i reconciliar-lo, oi? Ja fa temps que els d’Albert Rivera es deixen festejar per l’amic de George Bush i Tony Blair, perquè saben que la benevolença, l’aval d’Aznar, pot facilitar als taronges l’accés a aquells vots de la dreta més tradicional, rural i carpetovetònica que fins ara els són força refractaris. ¿No podrien fer un pas més i acceptar alguna fórmula de 'rassemblement' o –per manllevar la metàfora a Enric Juliana– de Forza Espanya que, sense fusionar els dos partits, els permetés concórrer junts a les urnes? La lluita contra el 'golpismo separatista' i els seus aliats i còmplices els proporcionaria una coartada excel·lent...

Són especulacions, esclar. Però caldrà parar atenció als pròxims moviments.