De Rouget de Lisle a Marta Sánchez

Cada cosa té el seu temps i el 2018 ja no és el d’inventar-se lletres patriòtiques per a himnes nacionals

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador

Segurament, La marsellesa és l’himne nacional per antonomàsia, el més conegut i popular de tots. No només per la seva irradiació mundial com a símbol de llibertat, perquè se n’han fet adaptacions polítiques des de Rússia i la Xina fins a Catalunya - La marsellesa catalana versionada per Josep Anselm Clavé va ser l’himne dels nostres republicans durant set dècades- o per la memorable seqüència de Casablanca en què l’antifeixista Viktor László la fa cantar al Cafè del Rick davant els rostres congestionats de ràbia dels oficials nazis.

Composta el 1792 ( Fratelli d’Italia és del 1847, The star-spangled banner només va esdevenir l’himne nord-americà a partir del 1931), sense la càrrega dinàstica del God save the Queen, La marsellesa té sobretot l’autenticitat d’exaltar uns valors col·lectius en el moment en què aquests sorgeixen, de no ser una fabricació a posteriori més o menys impostada.

Quan Claude Joseph Rouget de Lisle va compondre la peça, sota el títol inicial de Chant de guerre pour l’armée du Rhin, la jove Revolució Francesa estava vivint temps decisius. Pocs mesos després, al camp de batalla de Valmy, els seus exèrcits derrotaven els invasors prussians que pretenien restaurar l’absolutisme, i ho feien al crit de “ Vive la nation!” Allà naixia el mite del “ciutadà en armes” que l’himne recull i exalta (“ aux armes, citoyens!”). Expressió de l’oposició republicana a les monarquies borbòniques o napoleòniques del segle XIX, símbol de la victòria del 1918 i de la resistència de 1940-44, La marsellesa s’ha guanyat durant dues centúries tots els galons que la història pot atorgar a un himne, i ha estat expressió fonamental d’un procés de construcció nacional reeixit -dic reeixit, no pas perfecte ni ideal-: el francès.

El contrast amb el cas espanyol no pot ser més rotund. L’anomenada Marxa reial apareix durant el regnat de Carles III com una música estrictament militar (el seu primer nom és Marcha granadera ) que, lògicament, no té lletra, i és ascendida pel monarca al rang de “ marcha de honor”. Es tracta, doncs, d’una tria feta de dalt a baix (al contrari de La marsellesa, primer popular i després oficial) i d’una peça de caràcter monàrquic des del nom mateix, completament aliena a les lluites per la llibertat o la democràcia: res a veure amb les Corts de Cadis, ni amb cap dels nombrosos moviments polítics de caràcter liberal o progressista -generalment fracassats- del Vuit-cents espanyol. Al contrari, resta més aviat associada a autoritarismes i imposicions.

La 'Marxa reial' és un símbol -entre molts altres- del fracàs del procés nacionalitzador espanyol contemporani

Mancada d’una lletra patriòtica i cohesionadora que servís per adoctrinar escolars, o reclutes, o súbdits en general, la Marxa reial és doncs un símbol -entre molts altres- del fracàs del procés nacionalitzador espanyol contemporani. Resulta ben significatiu observar a quina mena de règims o de governs els ha dolgut, al llarg del temps, aquesta mancança i han intentat omplir-la: el dictador Miguel Primo de Rivera, que el 1928 va encarregar al poeta José María Pemán una lletra, aprofitada després pel franquisme amb lleus retocs textuals (“ alzad los brazos...”, “ los yugos y las flechas”) per donar-li un caràcter més feixista; el president José María Aznar, que va confiar a un grup de poetes palatins (Jon Juaristi, Luis Alberto de Cuenca...) una altra lletra finalment descartada, i ara el president Mariano Rajoy, que no sabem si ha esperonat però en tot cas ha aplaudit amb entusiasme (“ La inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados por ella”, n’ha dit) la lletra immortalitzada fa un parell de setmanes per la cantant Marta Sánchez.

Tot i que és temptador, no furgaré gaire en la trajectòria que dibuixen els mèrits literaris dels successius lletristes, de Pemán a Luis Alberto de Cuenca, i d’aquest a Marta Sánchez. Tampoc no m’entretindré a repassar els serveis prestats a Espanya per l’exvocalista d’Olé Olé, reduïts fins on jo sé a aquella memorable expedició del 1990 per enfortir la moral dels mariners espanyols despatxats al golf Pèrsic, a base de moviments de pectorals i malucs.

No, el problema no és Marta Sánchez, ni el caràcter carrincló de la lletra que ha escrit (“ Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón, y no pido perdón...”). El problema és que cada cosa té el seu temps, i el 2018 ja no és el d’inventar-se lletres patriòtiques per a himnes nacionals que no en tenien, i encara menys si parlem del de “ la nación más antigua de Europa”. Les lletres genuïnes dels himnes històrics demanaven èpica. I bé, senyors Rajoy, Rivera, Rosa Díez, García Albiol i altres fans de la darrera producció de Marta Sánchez, ¿quina èpica inspiraria la lletra olé olé de la Marxa reial? ¿L’èpica de l’article 155, la del rescat bancari, la d’un augment del 0,25% de les pensions dels jubilats, la de l’heroica victòria policial als col·legis electorals de Catalunya l’1 d’octubre del 2017, la de la censura a la fira Arco...?

Sisplau, una mica de sentit del ridícul.