18/03/2019

La marquesa Cayetana

3 min

Per a algú que –diguin-me excèntric– ha dedicat milers d’hores de feina, traduïdes en centenars de pàgines impreses, a estudiar la formació i l’evolució de la dreta espanyolista clàssica (Alianza Popular i el Partit Popular) a la Catalunya del 1976 ençà, la designació divendres passat de la nova cap de llista del PP per Barcelona a les eleccions del 28 d’abril constitueix un fascinant objecte d’anàlisi, una notícia que confirma vellíssimes tendències però també marca alguns elements de canvi en la dinàmica d’aquella família política.

Entre les tendències confirmades hi ha aquella que representa l’alfa i l’omega del PP català des dels temps de Fraga: que l’opinió de la militància catalana no hi pinta res, i que és a la setena planta del número 13 del carrer Génova de Madrid on es prenen totes les decisions; segons va resumir fa molts anys un quadre veterà, “Madrid toca el pito, y todos se ponen firmes”. Alejandro Fernández, com la totalitat dels seus predecessors des de Miguel Ángel Planas el 1980, va ser designat pel lideratge estatal, i és Pablo Casado qui ha ungit digitalment (o sia, a dit) Cayetana Álvarez de Toledo. La soferta militància preferia Dolors Montserrat Montserrat, no pas pel seu enteniment, sinó perquè és algú 'de la casa', filla de la històrica Dolors Montserrat Culleré, esforçada regidora de Sant Sadurní d’Anoia des del 2003..., i no una paracaigudista de luxe. Però als despatxos de Génova 13 han optat de nou (com el 1984 amb Eduard Bueno, el 2002 amb Josep Piqué, etcètera) pel fitxatge exterior més o menys estel·lar, pel taumaurg (ara la taumaturga) pretesament capaç de treure la sucursal catalana de la irrellevància.

Aquesta vegada, però, el vèrtex estatal ha anat més lluny que mai i, per tant, ha innovat. Fins ara, els caps de llista d’AP-PP per Barcelona –haguessin nascut a Martorell o a Valladolid– eren persones políticament arrelades a Catalunya, posseïdores d’un currículum orgànic i institucional previ dins del PPC. Els paracaigudistes, si n’hi havia (el cas de Guillermo Gortázar els anys 1993, 1996 i 2000) quedaven relegats als números tres o quatre de la llista.

En canvi, el març del 2019 l’equip de Casado ha tractat la demarcació de Barcelona igual o pitjor que si es tractés d’Albacete o de Zamora. És a dir, imposant-li una cap de cartell sortida de l’elit sociopolítica madrilenya, absolutament aliena a la sensibilitat social catalana. A la sensibilitat social d’Amer i també a la de Nou Barris, perquè no crec que els sonors cognoms de Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, el seu títol de 13a marquesa de Casa Fuerte i la seva imatge de languidesa prerafaelita siguin una targeta de presentació gaire eficaç ni a la Selva ni a la Prosperitat.

Amb la colossal ignorància que el caracteritza, Pablo Casado ha 'previst' que a la seva aristocràtica candidata per Barcelona la titllaran de xarnega i botiflera. Ho dubto molt, perquè qui ho fes cauria en el ridícul més espantós. Els botiflers eren, durant la Guerra de Successió, els catalans partidaris del Borbó o felipistes; Álvarez de Toledo no és catalana i, per tant, no pot ser qualificada en cap cas de botiflera, com no ho va ser mai el duc de Berwick, tot i haver rendit Barcelona el 1714. Pel que fa a l’epítet despectiu 'xarnego', tothom sap que hom l’aplicà a vegades als treballadors immigrats de llengua castellana; i trobo que voler fer passar la marquesa de Casa Fuerte per una obrera immigrada ja fora el súmmum de la impostura.

Si hi ha una etiqueta històrica que escau a Cayetana Álvarez de Toledo és la de 'cunera', perquè els 'cuneros' eren, a l’Espanya d’abans i de després del 1900, aquells diputats que sortien elegits –fraudulentament– per un districte amb el qual no tenien cap mena de vincle i que, a vegades, fins i tot s’enorgullien de no haver trepitjat mai. En subratllar dissabte que “ser de fuera” i “no hablar catalán” forma part de les seves credencials polítiques, la marquesa candidata –suposo que conscientment, no en va és doctora en història per Oxford– reivindicà les bondats del 'cunerismo'.

La clau de la inesperada candidatura, en tot cas, és molt evident. Excol·laboradora de Federico Jiménez Losantos, impulsora i portaveu de la plataforma espanyolista Libres e Iguales, alta directiva de la FAES, articulista d''El Mundo' i aznarista en estat pur, Doña Cayetana ha exhibit aquests darrers anys una hostilitat tan fòbica contra el sobiranisme català (“Hoy se reanuda el juicio del Proceso separatista. Qué felicidad”, escrivia el dia 3 d'aquest mes) que, entre això i la supèrbia intel·lectual, el 'brain trust' de Casado ha cregut que era l’única força capaç de contenir Inés Arrimadas i salvar el PPC de l’extraparlamentarisme.

I això que, posseïdora de les nacionalitats argentina i francesa, Álvarez de Toledo només és espanyola des del 2008. Un exemple del fervor del convers.

stats