Ni pudor ni vergonya

Per si la temporada d’esquí s’acabés abans d’hora, em permeto suggerir a SCC accions alternatives

Ni pudor ni vergonya / GETTY
JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Era escandalós que, després de deu anys de desenvolupament i de gairebé mil llibres dedicats al tema, el procés independentista encara presentés llacunes d’anàlisi tan grosses com la radiografia de la seva base sociològica, que ni el CIS espanyol ni el CEO català no havien arribat a precisar prou.

Per sort, això s’ha acabat. Divendres passat, amb l’esperit de servei que la caracteritza, Societat Civil Catalana clarificà d’una vegada per totes aquella transcendental qüestió. Modestament, com qui parla d’un altre tema, el seu president Fernando Sánchez Costa –exdiputat del PP entre el 2012 i el 2017, per dir-ho tot– establí que, així com els treballadors que “no poden tornar a Barcelona després de llargues jornades de feina” degut als talls vespertins de la Meridiana són tots unionistes, en canvi les persones que surten de la ciutat els divendres a la tarda per la Via Augusta amb la intenció “d’anar a esquiar” són totes independentistes. SCC, doncs, tallarà l’accés als túnels de Vallvidrera i, així, castigarà als rics indepes pel mal que els seus còmplices de Fabra i Puig causen als soferts i espanyolíssims pencaires. Una anàlisi de classe digna de Marx (Groucho), sens dubte.

I bé, ara que la perspicàcia de Sánchez Costa ja ens ha descobert, crec que és millor confessar-ho tot. Sí, el “grup de radicals” que talla quotidianament la Meridiana des de l’octubre el forma gent de l'Upper Diagonal que, convenientment disfressats de modestos pensionistes de la Sagrera o Sant Andreu, es desplacen fins al punt de la manifestació a bord dels seus cotxes de gamma alta (alguns, es fan dur pel xofer); i que, amb l’excusa de protestar per la sentència, en realitat el que volen és fastiguejar als pobres treballadors, pels quals senten un menyspreu tan etnicista com classista.

I què direm dels esquiadors independentistes amb segona residència a la Cerdanya? Com tothom pot comprovar, els barris de la zona alta de Barcelona són un oceà de banderes estelades on Junts, ERC i la CUP arrasen electoralment i on no es ven ni un exemplar d’ El Mundo, La Razón o l' Abc. I aquell simpàtic grup de joves conegut com “ los de Artós” és, en realitat, una secció camuflada d’Arran... De tota manera, i per si enguany la temporada d’esquí s’acabés abans d’hora per manca de neu, em permeto suggerir a SCC dues accions alternatives de represàlia antiindependentista: podrien tallar la Via Laietana al davant del Foment –un conegut cau de burgesos separatistes– o encerclar el palauet de Diagonal-Balmes seu del Círculo Ecuestre, que segons m’han dit està a punt d’adherir-se a la CUP...

Cs ha descrit l'independentisme gairebé com una banda de gàngsters. I ara resulta que va col·locar a la JEC un vocal ocultant que era assessor en nòmina del partit

La darrera setmana, però, no tan sols ens ha permès de constatar que Sánchez Costa no té sentit del ridícul, sinó també que els dirigents de Ciutadans no coneixen la vergonya. El partit taronja s’ha passat tots els anys de la seva existència a Catalunya denunciant amb la màxima estridència les “menjadores separatistes”, l’ús de fons públics per a finalitats de partit, la instrumentalització d’unes institucions que haurien de ser “de tots” al servei d’una ideologia determinada... Les senyores Inés Arrimadas i Lorena Roldán s’han disfressat incomptables vegades de verges vestals per denunciar suposades corrupteles i abusos de poder de l’independentisme, descrit per elles i el seu partit gairebé com una banda de gàngsters.

I ara resulta que Ciutadans, el partit de la regeneració democràtica, el que volia suprimir les quotes de partit en el si de les institucions de l’estat, etcètera, va col·locar a la Junta Electoral Central un vocal, Andrés Betancor Rodríguez, ocultant al Congrés que era al mateix temps assessor en nòmina de la formació taronja. Convé subratllar que el vincle de Betancor amb Cs no era tècnic, sinó polític; ni purament personal, sinó familiar. Gendre de Manuel Jiménez de Parga -el que fou padrí universitari, entre altres, de Francesc de Carreras–, la seva esposa Patricia Jiménez de Parga ha estat candidata de Ciutadans per Pozuelo de Alarcón, i el fill d’ambdós, Gabriel Betancor Jiménez de Parga, és assistent del diputat taronja Luis Garicano a l’Europarlament. Afegirem que Andrés Betancor, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra –un exemple més del totalitarisme excloent, de la dictadura separatista que impera en la vida pública catalana...– és encara avui membre de la gestora que dirigeix Cs des de la dimissió d’Albert Rivera.

El més remarcable, però, no és la flagrant violació de la pretesa imparcialitat de la JEC –que ja estava prou posada en dubte–, sinó la resposta del vèrtex de Cs quan l’afer ha transcendit: primer, era una “intoxicació, una cortina de fum, una fake news separatista”; després, “no és res il·legal”; a continuació, “no rebrem lliçons d’ètica i moral de fugits de la justícia”. Tot això va dir-ho Lorena Roldán, a qui els seus estimats companys han deixat sola, com es fa amb un fusible cremat.

D’acord, no accepteu lliçons; però, sisplau, no en doneu mai més. Resulten grotesques.