Per la vida es perd la vida

I bé, avui acumulem quaranta dies d’un confinament que, en força aspectes, és dels més severs d’Europa. Una situació sense precedents en la història contemporània, perquè ni durant la Segona Guerra Mundial, en les àrees urbanes més bombardejades, ningú no romania tancat a casa o al refugi durant quaranta dies seguits, sinó que les alarmes aèries s’alternaven amb períodes en què la gent sortia a treballar, a buscar menjar, a comprar un llibre, fins i tot a un concert o una conferència. Una situació –la que estem vivint– que ningú no havia previst ni imaginat, que cap simulacre de Protecció Civil no havia assajat, ni aquí ni enlloc.

I, com que tothom no és Manuel Valls –que pot passar la reclusió en una magnífica finca conjugal a Menorca, gaudint de l’aire, del sol i de centenars de metres quadrats de jardí–, els costos psicològics i socials del confinament comencen a fer-se sentir. Creix l’angoixa de les persones velles, especialment si viuen soles i es fan tota mena de cabòries; creix la irritabilitat dels adults amb les criatures –i viceversa–, o en relació a aquells veïns impresentables que sempre hi ha; creix la inquietud de molts assalariats respecte del seu futur laboral...

No son fenòmens fàcils de mesurar, però alguns indicadors quantitatius de la tensió acumulada sí que els tenim. Fins diumenge passat, la policia havia obert arreu de l’Estat 635.000 expedients sancionadors per vulneració de les normes de l’estat d’alarma (cosa que pot voler dir que un avi s’ha assegut una estona en un banc públic a prendre el sol: ho vaig presenciar l’altre dia). I, evidenciant una penosa manca de cultura democràtica, altíssims percentatges d’espanyols (un 57,7 %, segons el CIS) semblen enyorar un escenari orwellià en què es prohibís sortir de casa fins i tot per anar a la farmàcia o a adquirir queviures, com si els drets i les llibertats individuals no tinguessin cap valor, com si la pandèmia exigís un règim concentracionari. D'altra banda, hi ha gent que ocupa les hores buides espiant el veïnat i corre a denunciar si, en aquell terrat, hi ha cinc o sis persones (del mateix pis, o del mateix replà...) que semblen estar fent un vermut. Si jo pateixo, que ningú no pugui passar-s’ho bé.

Sense establir cap relació de causa efecte, em sembla que les polítiques de comunicació de les autoritats no ajuden gens. Realitzar compareixences-rodes de premsa diàries (diàries!) a tres, o quatre, o cinc veus, amb durades que poden superar fàcilment els seixanta minuts, amb respostes sovint repetitives o anodines, això no és informar en temps de crisi, sinó avorrir en temps de crisi. A sobre, i per raons que se m’escapen, el govern de la Generalitat i l’independentisme en general han optat per un relat pessimista, per no dir apocalíptic, d’allò que està passant (“O parem el país, o no hi haurà país ni bandera per aixecar”, digué Gabriel Rufián al Congrés de Diputats). I no, no dic que calgués mentir o minimitzar el perill; però exacerbar-lo, més que un efecte alliçonador, sol tenir efectes desmoralitzadors i depriments.

A casa, mentre jo era un nano o un adolescent (anys 50-60 del segle passat), quan es parlava d’algun parent, veí o conegut que treballava tretze o catorze hores diàries (era l’època àlgida del pluriempleo i de les hores extres), o de les moltíssimes dones que feien doble jornada, primer a la fàbrica i després a casa netejant, cuinant, cosint, planxant..., la conclusió de la conversa era sempre una frase feta: “Per la vida es perd la vida”. Evidentment, aquelles jornades esgotadores no beneficiaven la salut ni afavorien la longevitat de ningú; però, si es volia tirar endavant, eren el preu a pagar.

Som en una altra època històrica, sens dubte. Però aquesta contraposició, que s’ha posat de moda les darreres setmanes, entre protegir la vida i protegir l’economia em resulta francament simplista i demagògica. Perquè, amb una economia devastada, ¿de què es nodriria la vida? ¿De l’aire del cel? ¿D’una cascada de subsidis, rendes mínimes i altres ajuts públics? ¿Alimentats amb quina recaptació fiscal, si es perpetués el bloqueig econòmic que alguns defensen amb tant d’entusiasme?

A hores d’ara sabem que fonts solvents preveuen una disminució del PIB espanyol en un 8% el 2020, que seria un 10, un 12, un 14, etcètera si la paràlisi econòmica s’allargués durant els mesos d’estiu i tardor. Així doncs, crec que caldria anar perdent la por del virus, entendre i acceptar que ha vingut per quedar-se, que trobarem aviat un tractament i/o una vacuna, però que entretant, i adoptades les màximes precaucions, haurem de conviure-hi i d’afrontar eventuals rebrots –estacionals o no– sense liquidar ni la vida social ni l’econòmica.

En fi, potser estic completament equivocat. Però volia explicar-me, abans que el pensament únic confinamentista m’ho impedeixi.