L’envàs i el contingut
És una de les asseveracions que més hem sentit aquests darrers dos anys, i que més sentirem durant les properes setmanes: Espanya és un estat de dret perfectament homologable i tan respectuós amb els drets i les llibertats com els seus veïns de l’Europa Occidental.
Ara bé, si això fos així, ¿com s’explica que un centenar de parlamentaris de la República Francesa hagin signat manifestos que critiquen la repressió contra l’independentisme català, i que tribunals belgues i alemanys hagin rebutjat les demandes d’extradició emeses per Madrid, i que tants acadèmics britànics expressessin la seva solidaritat amb la consellera Clara Ponsatí, i que el president Puigdemont –un colpista pròfug, segons la doctrina oficial espanyola– sigui convidat a fòrums de debat internacional i rebut, l’altre dia, per les primeres autoritats del cantó suís de Ticino, i...? Si el comportament jurídico-polític de l’Estat davant del problema català resulta tan impecable, per què ha calgut crear –i finançar– l’artefacte propagandístic anomenat secretaria d'estat per a l'Espanya Global, destinat a contrarestar les “mentides separatistes”? ¿Per ventura les evidències no es demostren soles?
A parer meu, el nucli de la qüestió rau en la diferència entre envàs i contingut. Des del punt de vista extern, formal, resulta obvi que Espanya no és una dictadura basada en l’arbitrarietat i la discrecionalitat, sinó un règim amb separació de poders on qualsevol decisió dels òrgans de govern ha d’estar subjecta a una norma jurídica escrita i publicada, a un marc legal preestablert i conegut. En darrer terme, 'estat de dret' vol dir això. La 'qualitat' d’aquest estat de dret, però (el rigor de la independència judicial o l’existència de jutges amb servituds ideològiques flagrants, l’estretor o l’amplitud amb què autoritats i judicatura interpreten els drets i les llibertats, la manera de fer de les policies, etcètera), ja no depèn de la lletra de les lleis, sinó de la cultura política d’aquells que les apliquen i de la societat que els observa. És aquí on, per raons històriques, Espanya –l’establishment espanyol– es distancia de molts dels seus socis dins la UE.
Quan parlo de raons històriques, no em refereixo només al franquisme. Fa cent deu anys, Espanya era una monarquia constitucional i parlamentària, un estat de dret formalment similar al Regne Unit o Bèlgica. Però, confrontat amb una crisi interna –la Setmana Tràgica de Barcelona–, hi respongué amb una brutalitat i una desmesura repressives que van escandalitzar i indignar Europa. Per segona vegada en pocs anys –la primera havia estat arran del Procés de Montjuïc, el 1897–, les capitals del Vell Continent es van omplir de seguicis contra la repressió dels “nous inquisidors”, de manifestos d’intel·lectuals, de preguntes parlamentàries...
¿I quina va ser la reacció de l’establishment espanyol? Els la resumiré a través dels documents que ha exhumat el jove col·lega Gerard Rojo Hervas en l’esplèndid treball de fi de màster que presentà fa unes setmanes a la UAB: 'L’impacte de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909)'.
Centrant l’anàlisi en la correspondència de l’ambaixador d’Espanya a Londres, Wenceslao Ramírez de Villaurrutia, el treball citat mostra com el diplomàtic imputa totes les protestes a l’agitació promoguda per “anarquistas y socialistas”, lliurepensadors i maçons, en complicitat amb alguns mals espanyols exiliats, entestats a “denigrarnos en el extranjero”. Tots plegats, explotant “la credulidad y el romanticismo de estos ingleses”, convençuts que “debe hacerse en todas partes como en Inglaterra”; és a dir, que els processos s’han de fer amb les màximes garanties d’imparcialitat, que els consells de guerra no han de jutjar civils, etcètera. Els sona, la música?
El 7 de setembre de 1909, l’ambaixador telegrafiava a Madrid aquest autoretrat del tarannà, de la cultura democràtica dels més alts servidors de l’Estat: “Grande fue la satisfacción que tuvimos en esta Embajada al saber la captura de Ferrer, y mayor hubiera sido si con esta noticia hubiese llegado la de que, al intentar escaparse, había sido muerto por sus captores; porque mucho me temo que salga de nuevo absuelto y entretanto vamos a tener en España y fuera de España una campaña de prensa y meetings alimentada con dinero del propio Ferrer”.
Contra les temences del diplomàtic, aquesta vegada Ferrer –que, el 1906, havia hagut de ser absolt per falta de proves en el judici per la “bomba de la calle Mayor” de Madrid– no s’escapà de la xarxa repressora, per la senzilla raó que el poder havia decidit liquidar-lo sense necessitat de proves, i el féu afusellar com a “autor y jefe” d’una rebel·lió que havia estat acèfala i espontània. Pel que fa a Villaurrutia (a qui Alfons XIII, el besavi de Felip VI, va fer marquès), l’apologia de la 'llei de fugues' –o de l’execució extrajudicial– no li impedí culminar una brillant carrera com a acadèmic i ambaixador a Roma i París. Pel que sembla, i descomptada la pena de mort, les seves idees segueixen vigents en el servei exterior espanyol.
