Entre hipocresia i cinisme
HistoriadorAmb permís dels lectors, prescindiré dels improperis i els insults que, al llarg dels darrers quatre o cinc dies, han estat proferits contra el senyor Quim Torra; altres col·laboradors de l’ARA ja n’han fet expressives antologies. Per la meva banda, intentaré analitzar els retrets més polítics –més, diguem-ne, seriosos– que li han adreçat els diversos portaveus de l’oposició catalana.
“Sortim del foc i caiem a les brases”. Tot i que la cita és de García Albiol, el número u del PPC i altres veus del bloc del 155 han expressat una idea idèntica amb paraules diferents: “Més del mateix”; el seu únic mèrit és “haver estat fidel a Puigdemont i al Procés”; “un punt i seguit en el Procés”... Davant d’aquestes reaccions, resulta raonable preguntar-se si els partits unionistes encara recorden quin va ser el resultat electoral del 21-D. Perquè si aquell dia les urnes van donar la victòria al camp independentista i, dins d’ell, a la llista encapçalada per Puigdemont, és lògic i normal en democràcia que siguin aquests actors els que conservin la iniciativa política i la legitimitat per formar govern.
Quan Arrimadas sosté que “ens cal un president que reconegui el fracàs del Procés”, la pregunta pertinent és per què des del gener no ha intentat la investidura presidencial ella mateixa. Per manca de suports suficients, oi? Doncs vet-ho aquí. Fa més d’un any vaig dir, en una entrevista, que el Procés només el podia deturar una derrota democràtica; les mesures d’excepció, els processaments i la repressió policial mai no faran que els 2,1 milions de catalans independentistes es donin per vençuts i fracassats. Més aviat al contrari, com apunten les darreres dades del CEO.
“És un activista sense experiència institucional”. Formalment exacte en termes descriptius, el retret perd qualsevol valor si hom rememora els esdeveniments dels passats dies 22 i 23 de març. Em refereixo a quan el president Torrent proposà la investidura del diputat Jordi Turull i Negre (titular de càrrecs institucionals des del 1987, parlamentari des del 2004, exconseller...) i el jutge Llarena va fer empresonar el candidat entre la primera i la segona volta del debat, un fet sense precedents en el món democràtic. ¿Resulta èticament decent exigir, primer, un presidenciable 'net', que no pugui tenir comptes pendents amb la justícia espanyola, i recriminar-li després manca de currículum, de pràctica en la política institucional?
“Pertany a l’ala més dura de l’independentisme, és un radical”. D’entrada, m’admiren la rapidesa i la precisió amb què funcionen aquella mena de 'detectors Geiger' de radiació separatista que deuen posseir tants opinadors i analistes mediàtics, capaços de mesurar en minuts la radicalitat ideològica i política d’un Quim Torra a qui no havien sentit esmentar mai abans. ¿La seva és una ala més dura que la de Jordi Sànchez, que la d’Oriol Junqueras, que la de Marta Rovira, que la d’Anna Gabriel...? ¿Què estan esperant les capçaleres de la premsa d’Estat per, amb l’esperit de servei que les caracteritza, oferir als seus lectors –potser en un desplegable encartat– la classificació detallada dels elements independentistes, una mena de taula de Mendeléiev que catalogui els 'separatistas' de més a menys radicalisme i perillositat?
En tot cas, sigui quin sigui el lloc que Quim Torra ocupés en aquest hipotètic rànquing, aquells que el dibuixen sota trets luciferins potser haurien de reflexionar sobre què se n'ha fet, dels presumptes moderats. Permetin-me tornar un moment al 22 de març: en el discurs amb què intentà ser investit president, Jordi Turull es mostrà tan moderat que molts el van titllar d’“autonomista”, i Miquel Iceta digué que li havia recordat “els discursos de Pujol”. Doncs bé, 24 hores després Turull era en una cel·la d’Estremera, recinte que empresona molta més moderació d’allò que alguns creuen. Això per no parlar de la manca d’interlocució estatal amb què van topar, al llarg del govern Puigdemont, nombrosos consellers partidaris d’evitar la trencadissa.
“No podrà ser el president de tots els catalans”. A Quim Torra se’l pot criticar per moltes coses; una d’elles, per utilitzar Twitter, que hauria de ser declarat incompatible amb la política intel·ligent. El que és ridícul és aplicar-li l’estupidesa segons la qual “no serà el president de tots els catalans”. Cap governant democràtic no representa, ni complau, ni agrada a 'tots' els ciutadans del seu país, perquè a cap no l’han votat 'tots' ni, gairebé mai, la majoria aritmètica. I –deixin-m’ho dir– l’'interès general' és una abstracció benpensant que cada líder interpreta en funció de les seves conveniències. ¿És Donald Trump el president de 'tots' els nord-americans? ¿És Theresa May la primera ministra de 'tots' els britànics? ¿És Mariano Rajoy el president del govern de 'tots' els espanyols? Àdhuc deixant de banda els catalans independentistes, ¿se senten representats per ell els 10 milions de votants del PSOE i Podem? ¿I els pensionistes que l’escridassen arreu on va?
