Misc 27/06/2015

Llàgrimes (de cocodril) per CiU

i
Joan B. Culla
3 min

No es pot excloure que algun votant una mica càndid i no gaire atent al dia a dia de la política hagi sentit sincera sorpresa i genuïna desolació davant la més que previsible ruptura entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica. També resulta plausible que l’esmentat divorci hagi causat enuig en determinats centres de poder –a Madrid i a Barcelona– que confiaven en Duran Lleida com el cavall de Troia capaç de minar des de dins el procés independentista, o almenys com el fre que podia contenir-lo. Ara, descomptats aquests casos, una bona part de les reaccions planyívoles davant la dissolució de CiU mereixerien incorporar-se a la història universal del cinisme.

Permetin-me que desenvolupi aquesta afirmació. Hi ha en aquest país importants periodistes i/o articulistes que porten gairebé tota la seva vida professional esforçant-se per afeblir, per erosionar, per desacreditar, per desallotjar de l’hegemonia política el nacionalisme de centre vertebrat i liderat durant moltes dècades per Jordi Pujol, i després per Artur Mas. Des del cas Banca Catalana fins al cas Innova, des de la xiulada en la inauguració de l’Estadi Olímpic –el 1989– fins al suposat somriure de Mas en la darrera final de la Copa del Rei al Nou Camp no han deixat d’esbombar, de furgar, d’explotar qualsevol investigació judicial, qualsevol escàndol real o imaginari, per carregar contra el nacionalisme convergent, per mirar de deslegitimar-lo i d’afavorir-ne la derrota.

Naturalment, hi tenien tot el dret i, en determinats casos, fins i tot bones raons. Allò que resulta grotesc és que, la setmana passada, alguns d’aquells mateixos croats anticonvergents s’esquincessin les vestidures davant el trencament entre CDC i UDC i escrivissin textos encesos lamentant la ruptura; articles i editorials titulats 'Destruir Convergència', o bé 'La trituradora d’Artur Mas'. I dic que és grotesc perquè si alguna cosa han perseguit des de fa trenta-cinc anys els redactors d’aquests textos, és precisament això: la destrucció, la trituració de Convergència. ¿I ara fingeixen plorar-la, considerar-la una catàstrofe bíblica, només perquè poden atribuir-la al virus independentista? Quina barra, o quina falta de respecte per la memòria dels lectors!

L’altra cara del fenomen que estic descrivint és la canonització, en els mateixos altars mediàtics avui hipòcritament endolats per la mort de CiU, de Josep Antoni Duran Lleida. De sobte, el d’Alcampell i els seus seguidors han esdevingut els defensors “del nacionalisme moderat i la pervivència de CiU”, i el líder democristià és el màrtir, la víctima de la cruel persecució d’un “aparell oficial de propaganda” que el desqualifica dia i nit. Unió –o el 50 % d’Unió– ha pres una “decisió impecable”, és “el partit coherent que no s’ha mogut en les seves posicions”, l’abanderat “del catalanisme moderat, integrador i dialogant que vol incrementar l’autogovern i resoldre el contenciós a través del pacte i del respecte a l’Estat de dret”. Per cert: del pacte, amb qui?

Però no ens desviem del tema. Si aquestes fervoroses lloances provinguessin del diari que, des de fa lustres, ha exercit com l’òrgan oficiós de Duran Lleida, resultarien lògiques i coherents. Tanmateix, no és així. Els mitjans que, ara, més cobreixen d’encens el president del Comitè de Govern d’UDC són els mateixos que, no fa gaire temps, el descrivien com un lobista sense escrúpols, i mostraven amb intenció reprovatòria la sumptuosa 'suite' de l’hotel Palace de Madrid on Duran s’allotjava –o encara s’allotja, no ho sé.

Els nous amics de conveniència de Duran són els que, quan fa dos anys i mig es va dictar la sentència del cas Treball –també conegut com a cas Pallerols–, sentència que declarava UDC responsable civil subsidiària en qualitat de partícip de l’estafa a títol lucratiu, van recordar-li la seva antiga promesa de dimitir si el partit en sortia condemnat per finançament irregular. Els que ara el posen als núvols són els mateixos que li havien retret manta vegades les gairebé tres dècades de lideratge ininterromput i omnímode sobre l’històric partit de Carrasco i Formiguera i de Coll i Alentorn. O els que havien denunciat per reaccionari el posicionament de Duran –el juny de 2010– en favor de les teràpies per “modificar l’homosexualitat o controlar-la”.

Naturalment, no es pot romandre una trentena d’anys en el primer rengle de la política sense deixar-se un bon grapat de pèls a la gatera. Però es veu que aparèixer com a víctima de la perfídia separatista té els mateixos efectes que banyar-se en l’aigua del riu Jordà: neteja i perdona tots els pecats que haguessis pogut cometre prèviament, i et deixa pur i virginal com un angelet. Angelet democristià, 'of course'.

Heus aquí, doncs, el nou Duran Lleida: lliure de totes les tares del pujolisme –per molt que fos aquest qui el féu diputat, conseller i portaveu–, absolt d’haver rebut mai cap vot independentista i a punt per repartir-se amb Ciutadans els més selectes suports mediàtics. L’enhorabona.

stats