21/07/2017

Pobre PDECat!

3 min

En aquests moments no hi deu haver a Occident un altre partit polític -ni tan sols el desarborat Partit Socialista Francès, reduït al 5,6% dels vots- que susciti tants planys, tants auguris pessimistes, tantes mostres de preocupació pel seu futur com el PDECat. Però el més singular del cas és que la pràctica totalitat dels que aparenten gran neguit pel futur de la sigla nascuda ara fa un any, dels que el descriuen internament esquinçat i sotmès als dictats de Junqueras o de la CUP, dels que fingeixen plorar-lo com la principal víctima del procés independentista, són persones o mitjans que s’han passat la vida combatent sense treva el partit precursor del PDECat, és a dir, Convergència Democràtica de Catalunya, i tot el que aquesta va fer i representar des del 1980 fins a la dissolució del 2016.

No, contra allò que van sostenir durant decennis els antipujolistes obsessius, aquells que confonien l’anàlisi amb el divan del psiquiatre, Convergència no va ser en cap moment aquella dreta reaccionària i ultramuntana, expressió d’una Catalunya ruralista, carlina i antimoderna, que solia denunciar per exemple Eugenio Trias. Si ho hagués estat, mai no hauria aplegat 1,3 milions de vots, ni hi haurien tingut cabuda persones com el recentment desaparegut Joaquim Molins, com Eduard Punset, com Antoni Fernández Teixidó, entre tants d’altres.

Tanmateix, és innegable que CDC va ser -i va ser percebuda- com una opció política d’ordre; defensora de l’estabilitat i de la governabilitat tant a Barcelona com a Madrid, gestora eficaç dels interessos del món empresarial davant les administracions públiques, sòlidament assentada damunt les capes mitjanes del país. Però, per raons que no cal repetir aquí, des de finals del 2012 aquell acreditat partit d’ordre va abraçar la reivindicació més subversiva, més inquietant per a una porció del món dels diners, més desestabilitzadora de l’ statu quo que hom pogués imaginar: la independència de Catalunya.

La contradicció flagrant entre la tradicional cultura convergent d’ordre i les implicacions revolucionàries -en el sentit més estricte del mot- del nou objectiu independentista havia de resultar explosiva en termes orgànics i en termes electorals. Tots aquells que militaven a Convergència o la votaven no tant -o no principalment- pel seu caràcter nacionalista i/o sobiranista sinó perquè hi veien un partit liberal, centrista, reformista, moderat, business friendly, expert practicant del lobbying, etcètera, van començar a distanciar-se’n des que van percebre que l’aposta per la independència anava de veres, que no era un recurs tàctic; vaja, que després d’una brillant carrera, la puta i la Ramoneta ja s’havien jubilat.

Si a això hi afegim no el cas sinó els casos Pujol (la immolació del patriarca l’estiu del 2014, el primogènit avui en presó preventiva, el presumpte hereu polític negociant amb la fiscalia una condemna de dos anys i mig, la mare superiora i els seus missals...) i els altres afers d’hipotètic finançament irregular de CDC tan sorollosament airejats, allò que resulta sorprenent no és la davallada en sufragis i en intenció de vot de CDC-PDECat sinó el fet que aquest espai polític mantingués en les darreres eleccions generals del 2015 i el 2016 un contingent de mig milió de paperetes, i aparegui en les enquestes com una força no marginal, imprescindible de cara a configurar una eventual majoria independentista renovada.

Per tant, convindria no deixar-se impressionar per les lamentacions hipòcrites dels que van sucar pa en la destitució de Jordi Baiget i van presentar la crisi de govern de la setmana passada com una imposició d’ERC, tot per sembrar zitzània a Junts pel Sí. Fora bo no prendre’s gaire seriosament les falses llàgrimes dels que deploren la desaparició dels “moderats” però no es pregunten quina mena de moderació és possible davant del PP de Rajoy, Casado, Cospedal i Mayor Oreja. De fet, l’actitud política que inspira titulars del tipus “La sortida de [Joaquim] Forn afebleix encara més el PDECat a l’Ajuntament” no somia altra cosa que la desaparició del PDECat; perquè és el rebrot de la detestada Convergència, i per castigar-ne la “ deriva secesionista ”.

El PDECat no ho té fàcil, certament. Però una part de la batalla que lliura és psicològica: igual com, tres dècades enrere, hom va intentar -sense èxit- menjar la moral dels convergents presentant-los com un ramat de senyors Esteve provincians encapçalats per un banquer fracassat, ara s’intenta desmoralitzar els postconvergents descrivint-los com els beneits útils del Procés, aquells que hi aporten els condemnats, inhabilitats, destituïts i dimissionaris, mentre el maquiavèl·lic Oriol Junqueras i l’astuta Esquerra Republicana els van furtant el suport social sense sofrir ni una esgarrinxada. Això sí -sostenen aquestes mateixes veus-, quan Junqueras ja tingui l’hegemonia, correrà als braços de la vicepresidenta Soraya i hi pactarà vint anys de conllevancia presidits per ell. Això, si no l’han inhabilitat abans.

Esperem que Marta Pascal, David Bonvehí i la seva gent no comprin un discurs tan matusser... ni vagin amb el lliri a la mà.

stats