Pompa i circumstància
Comencem per confessar els pecats de joventut: jo vaig ser un fervorós thatcherista. Almenys, ho vaig ser durant aquelles setmanes entre l'abril i el juny del 1982 en què, sota el lideratge polític de Margaret Thatcher, les forces armades britàniques van respondre amb contundència a la invasió argentina de les illes Falkland (o Malvines), van posar en ridícul les ínfules conqueridores del borratxo general Galtieri i els altres milicos governants a Buenos Aires, van restaurar la voluntat democràtica dels habitants de l'arxipèlag de seguir sent súbdits de Sa Graciosa Majestat i, de retop, van provocar la caiguda de la criminal dictadura que oprimia els argentins des del març del 1976.
¿S'han preguntat mai què hauria passat si, amb un govern a Londres més pusil·lànime, més timorat, més conciliador que el de la Dama de Ferro, la junta militar argentina hagués aconseguit consolidar el seu domini sobre les Malvines? En aquesta hipòtesi, els Galtieri, Anaya, Lami Dozzo i companyia s'haurien erigit en herois nacionals, la seva dictadura s'hauria vist legitimada per la recuperació de les illes irredemptes i, certament, la democràcia no s'hauria restablert a la República Argentina a finals del 1983. Per dir-ho amb una metàfora: tant de portes endins com de portes enfora, la imatge sinistra de l'Escuela de Mecánica de la Armada -el pitjor centre de tortura d'aquell règim- s'hauria vist eclipsada per la imatge èpica de la bandera albiceleste onejant victoriosa sobre Port Stanley, rebatejat Puerto Argentino. Si les coses no van anar així, ho devem en primer lloc a la senyora Thatcher.
Val a dir que, pel que recordo, a la Catalunya de la primavera del 1982 la simpatia pels britànics en la guerra que es lliurava a l'Atlàntic sud era bastant general entre les persones i col·lectius de cultura democràtica. Només se n'excloïen aquells que, entre una democràcia d'Occident i un despotisme de l'hemisferi sud o els seus encontorns, sempre prefereixen el segon, per poc que aquest gasti una retòrica nacionalista i es reclami del sagrat principi de l'antiimperialisme. Els nostres proargentins d'aleshores eren els progenitors ideològics dels que, ara, bavegen amb la revolució bolivariana, són devots del castrisme cubà i aplaudeixen les arbitrarietats dels Correa, Morales, Ortega, Fernández de Kirchner, etcètera.
Potser convé aclarir que el meu fervor per Margaret Thatcher no es va estendre al conjunt de la seva política interior ni internacional, si bé tampoc no la vaig considerar mai la diablessa neoliberal descrita per una certa esquerra. En tot cas, les reflexions que faig a continuació no es refereixen tant a la figura de la que fou primera ministra del Regne Unit entre 1979 i 1990 com als honors que se li van retre en el funeral celebrat el passat 17 d'abril a Londres.
Imaginem-nos per un moment una situació semblant aquí: la defunció i el comiat oficial d'un antic governant polèmic però d'indubtable relleu històric. Determinats partits de l'oposició -no cal dir sigles, és fàcil endevinar-les- haurien posat el crit al cel sobre els costos del funeral, escandalosos en un temps de crisi i retallades. Alguna altra força política hauria trobat intolerable el contingut religiós de la cerimònia, la presència d'un bisbe com a oficiant...; tota una violació de l'aconfessionalitat de les institucions! El govern, acomplexat i a la defensiva, hauria respost reduint el format dels actes, escurçant el trajecte del seguici fúnebre, anunciant que el servei a la catedral tindria un caràcter civil, o ecumènic, o intercultural... Amb tot, plataformes diverses haurien convocat manifestacions de rebuig contra el significat ideològic i l'obra de govern del mandatari difunt, de manera que hauria calgut desplegar visiblement la policia antiavalots per garantir la seguretat de la cerimònia i dels convidats.
A Londres, no. Al Regne Unit, el govern Cameron va respondre amb absoluta indiferència a les crítiques sobre els 12 milions d'euros que costava el funeral de la baronessa Thatcher, i ningú no va parlar de nacionalanglicanisme (quina tautologia!) a propòsit de l'ofici religiós a la catedral de Saint Paul. L'oposició laborista va mostrar un exquisit respecte crític envers la difunta, i fins i tot el primer ministre separatista d'Escòcia acudí a expressar el seu condol.
Així, doncs, la filla del botiguer de Lincolnshire va fer el seu últim passeig acompanyada d'un espectacular seguici d'uniformes acolorits, de reminiscències imperials, d'evocacions de la victòria a les Falkland, i flanquejada per desenes de milers d'admiradors i de badocs. Pel que fa als enemics de Thatcher, a aquells que no li perdonaven les seves polítiques socials i econòmiques, el més agressiu que van fer fou popularitzar de nou una cançó del 1939, Ding dong, la bruixa és morta (de la pel·lícula El màgic d'Oz ) i girar-se d'esquena al pas del bagul de la Dama de Ferro, davant la mirada benèvola i flegmàtica dels bobbies .
Ai, si en la propera reencarnació tingués la sort de néixer britànic!
