Per saber, a Salamanca
Després que la setmana passada el Tribunal Constitucional n'escrivís el darrer capítol, ara ja podem afirmar amb rotunditat que aquest afer representa una metàfora quasi perfecta sobre la situació de Catalunya dins l'estat espanyol, des de la fi del franquisme fins avui. Em refereixo a la història dels anomenats papers de Salamanca .
L'origen del cas és prou conegut: el 1938-39, a mesura que les tropes de Franco anaven conquerint el territori català, una unitat militar especialitzada (el Servicio de Recuperación Documental) s'hi va dedicar a registrar sistemàticament seus institucionals, estatges de partits, sindicats o associacions i també domicilis particulars (tan sols a Barcelona es van practicar 1.400 registres durant més de quatre mesos) per confiscar tot tipus de papers (periòdics, llibres, cartes, fitxes, documentació administrativa, etcètera) que poguessin resultar incriminatoris per a " personas y entidades del bando republicano ".
El botí així aplegat -a Catalunya, a València, a Madrid, en tot allò que havia estat durant bona part de la guerra en zona republicana-, un botí de centenars de tones de papers, va ser centralitzat en secret a Salamanca, on el règim va emprendre'n l'explotació repressiva. És a dir, que es van examinar un per un tots aquells documents, a la recerca d'indicis acusatoris contra… tres milions de " rojos " i/o " separatistas ". Al capdavall, la magnitud de l'empresa va desbordar les possibilitats del sistema policial i judicial, i els papers van quedar emmagatzemats a Salamanca, congelats en una mena de postguerra perpètua, desconeguts i inaccessibles per als historiadors fins molt poc abans de la mort de Franco.
Amb l'adveniment de la democràcia, la tornada dels darrers exiliats, el restabliment de la Generalitat, etcètera, el més elemental sentit de la història i de la justícia aconsellava la devolució sense més tràmits dels papers requisats, pels quals les institucions catalanes s'havien començat a interessar des del 1977. La restitució era tan raonable i assenyada que el 1979-80, fins i tot el líder màxim de la dreta espanyola, Manuel Fraga, va subscriure les primeres iniciatives parlamentàries reclamant del govern central el retorn d'aquell botí de guerra.
Tanmateix, la devolució no es va produir, i això per dos factors d'aparició successiva. Primer, durant una quinzena d'anys, a causa de l'oposició aferrissada de poderosos nuclis funcionarials (la Dirección General de Archivos, el Cuerpo de Archiveros y Bibliotecarios del Estado…) que, invocant pretesos arguments tècnics (la deficientíssima catalogació dels fons, la "unidad del archivo "…) i argüint que la primacia de l'Estat no podia ser sacrificada a demandes perifèriques, van aconseguir segrestar la voluntat dels successius ministres de Cultura socialistes, inclòs Jordi Solé-Tura, i donar allargs a les reclamacions de la Generalitat i de pràcticament totes les forces político-socials catalanes.
El segon factor, a partir del 1995, va ser la definitiva politització, o ideologització, del futur dels papers custodiats a la capital del Tormes, convertits en bandera dels interessos locals o regionals, i en símbol de la " unidad de España " amenaçada per les reivindicacions catalanes. A aquest joc perillós i demagògic hi van jugar tant el PSOE com el PP, com il·lustres figures del món intel·lectual i universitari helmàntic; tant l'alcalde de dretes Julián Lanzarote, com el futur ministre d'esquerres Jesús Caldera, com l'escriptor Gonzalo Torrente Ballester, que va invocar com a argument contra la devolució dels documents el " justo derecho de conquista ".
En aquest context enrarit i crispat, l'últim govern de Felipe González es va fer enrere de la restitució acordada en consell de ministres el 17 de març del 1995; el primer govern d'Aznar, per la seva banda, va aplicar tàctiques dilatòries i obstruccionistes durant quatre anys, va entretenir el debat dos anys més per mitjà d'una comissió paritària i tècnica d'experts, i el juliol del 2002 va donar per "zanjada la cuestión " amb l'acord que de Salamanca no en sortia ni una quartilla.
Va caldre esperar, doncs, a la conjunció astral del 2004-2005 (amb Rodríguez Zapatero a la Moncloa i Pasqual Maragall a la Generalitat) perquè les Corts aprovessin una llei de restitució dels documents espoliats, i aquests comencessin a tornar físicament a Catalunya, a l'Arxiu Nacional de Sant Cugat, el gener del 2006. L'Ajuntament de Salamanca i la Junta de Castella i Lleó hi van respondre amb una allau de recursos judicials que han anat perdent un darrere l'altre, fins a la sentència definitiva del Tribunal Constitucional, coneguda el divendres 1 de febrer.
En resum: per reconèixer als seus legítims propietaris uns béns documentals robats a punta de fusell per un exèrcit colpista en el marc d'una guerra civil, la democràcia espanyola ha necessitat 36 anys farcits de maniobres, d'insults, d'amenaces, de demagògia i de manipulació política. I encara resten a Salamanca centenars de caixes plenes de papers catalans! Amb aquest significatiu precedent, ¿quantes dècades més hauríem d'esperar que el Tribunal Constitucional ens reconegués la condició jurídica i política de nació?
