The Greek mirror
Els nostres mitjans de comunicació no havien parlat mai tant de Grècia com aquests darrers mesos, amb la caiguda de Papandreu, les eleccions del maig, la impossibilitat d'articular una majoria, l'eclosió dels neonazis, el debat sobre l'eventual sortida grega de la zona euro, el protagonisme de Syriza, les noves eleccions de diumenge, la ràpida formació del govern Samaràs… Ara bé, més enllà d'aquesta trepidant i superficial acumulació d'impactes informatius, què sabem realment sobre Grècia? Sobre la Grècia moderna, que -tòpics a banda- té poc a veure amb aquella d'Homer, Fídies i Aristòtil que alguns de nosaltres estudiàrem de joves.
Esdevinguda des del segle II abans de Crist una simple província, primer de l'Imperi Romà, després de l'Imperi Bizantí -un estat de cultura grega, però governat des de la llunyana Constantinoble-, mig colonitzada a partir del segle XIII per francs, venecians, genovesos o catalans, la Grècia incorporada al llarg del Quatre-cents a l'Imperi Otomà no s'assemblava gaire a la dels temps de Pèricles. Les terres gregues governades pels sultans turcs eren pobres, rurals, endarrerides… i sagnades per una fiscalitat tan dura com odiada. Per això entre els segles XVI i XVIII els herois populars grecs eren els kleftés (literalment, lladres ), bandolers l'especialitat dels quals era assaltar, tallar el coll i robar als recaptadors de contribucions turcs. Tal vegada aquests antecedents ajudin a entendre la difícil relació contemporània entre els ciutadans hel·lens i els impostos.
Si, durant aquelles centúries fosques, l'Església ortodoxa va ser la guardiana no tan sols de la fe, sinó de la llengua i de la identitat nacional (i això explica, per exemple, que encara avui el jurament dels governs es faci davant d'un arquebisbe), la victoriosa lluita per la independència del primer terç del segle XIX no hauria estat possible sense decisives contribucions exteriors: la de l'aristocràcia fanariota -les grans famílies gregues de Constantinoble, hereves de la noblesa bizantina-; la de les potències interessades a afeblir el poder turc (Rússia la primera, França i la Gran Bretanya després), i la dels romàntics europeus, els filhel·lens com Lord Byron i Eugène Delacroix, que volien veure en els grecs del 1825 els descendents directes de Plató i de Pausànies.
En tot cas, quan el 1830 la comunitat internacional va admetre el petit Regne de Grècia independent, feia dos mil anys que l'Hèl·lade no coneixia una estatalitat pròpia. L'estat grec modern, doncs, va ser tot ell un producte d'importació, concretament d'importació alemanya: des del rei Otó I (un Wittelsbach bavarès) fins als alts funcionaris, passant pels oficials de l'exèrcit i els esquemes administratius. D'aquesta situació, que es perllongaria durant tot el segle XIX (el 1863 Otó va ser reemplaçat per un nou rei d'origen germanodanès, Jordi I), els grecs en van dir "la xenocràcia", el govern dels estrangers.
La fragilitat de l'estat grec, el seu caràcter en bona part artificiós i forani, la distància immensa entre governants i governats, es van veure agreujats per la successiva incorporació de nous territoris i el desplaçament de les fronteres; les actuals daten tot just del 1947. Ja al segle XX, dues guerres civils (la del 1917, sobretot la de 1944-1949), la catastròfica derrota davant dels turcs el 1922 amb els subsegüents intercanvis de població, diverses dictadures d'extrema dreta (la del general Metaxàs el 1936-1941, la dels coronels el 1967-1974) i ocupacions militars estrangeres (italo-alemanya el 1941-1944, britànica tot seguit) han marcat una història especialment torturada i van retardar molt la modernització del país. El 1971, quan hi vaig ser per primera vegada, Atenes era com Barcelona dues dècades abans; i la Grècia rural profunda, com Andalusia als anys 1940.
Totes aquestes circumstàncies han donat lloc a una cultura política singular, molt diferent de les que predominen a l'Europa occidental. Els grans partits són -almenys, fins ara- clànics per la base i dinàstics per la cúpula (hi ha hagut el partit dels Papandreu, el dels Karamanlís…), amb altíssimes dosis de personalisme i de clientelisme. No s'ha explicat gaire, per exemple, que el flamant primer ministre Samaràs va encapçalar entre el 1992 i el 2004 una escissió (batejada Primavera Política) del seu partit de tota la vida, Nova Democràcia, que avui lidera.
Encara que tots formin part de la mateixa internacional, el Pasok ha estat difícilment comparable amb el PS francès o amb el PSOE. Les seqüeles de la darrera guerra civil, les querelles ideològiques posteriors i la lluita contra l'última dictadura alimentaren una aguda atomització de l'extrema esquerra, amb dos partits comunistes en relació fratricida (el KKE de l'interior i el de l'exterior) durant dècades. Ara mateix, aquesta Syriza objecte de tantes admiracions és una coalició formada per una desena de grups, entre ells diverses obediències trotskistes, maoistes i fragments de la implosió del comunisme ortodox.
No, nosaltres no som Suïssa. Però, amb franquesa, ni la història, ni l'economia ni la política de la Grècia contemporània em semblen models a imitar.
