08/01/2012

Turquia, model de què?

3 min
Turquia, model de què?

Aquestes darreres setmanes, en complir-se el primer aniversari de l'inici de la Primavera Àrab, han començat a aparèixer balanços ja prou complexos i matisats de la convulsió encara en curs des del Marroc fins al Iemen; valoracions que van més enllà de l'embadaliment dels primers mesos, quan la beneiteria tercermundista ens presentava la plaça Tahrir del Caire com el laboratori i l'aparador de la nova democràcia global; quan el risc que la caiguda de les dictadures obrís les portes a l'islamisme polític era desdenyat com a propi d'ocellots de mal averany. Avui ja hem vist el veredicte de les urnes marroquines, tunisianes o egípcies, i hem comprovat la irrupció imparable d'uns partits islamistes que només resulten moderats perquè sempre n'hi ha a la seva dreta uns altres de més radicals.

En aquells balanços d'un any, però, ha reaparegut una idea la fal·làcia de la qual m'agradaria argumentar tot seguit: la idea de Turquia com a model d'estat a la vegada musulmà i democràtic en què els règims postdictatorials àrabs s'haurien d'emmirallar.

D'entrada, caldria demanar als advocats del model turc a quina Turquia es refereixen, si a la de Kemal o a la d'Erdogan. La primera es va construir, a partir de 1923, sobre el rebuig i l'eliminació de tota influència religiosa damunt la vida política i social, sobre un procés de laïcització i d'europeïtzació forçoses que, a l'Anatòlia rural, es va imposar manu militari i, quan convingué, esclafant per les armes les revoltes de caràcter islamista. Mustafa Kemal, després rebatejat Atatürk, no va celebrar cap referèndum abans de prohibir el turbant i el vel, d'adoptar el codi civil suís o d'establir la igualtat política de les dones. Ho va fer autoritàriament, a la manera d'un dèspota il·lustrat, i després de la seva mort el 1938 van ser les lleis i l'exèrcit modelats per ell els que preservaren el seu llegat. En tot cas, és una recepta inaplicable avui en qualsevol país àrab.

Per contra, i encara que a efectes d'imatge interna es vulgui presentar com l'hereu d'Atatürk, Recep Tayyip Erdogan persegueix des de la seva arribada al poder el 2003 el desmantellament del laïcisme kemalista, la reislamització de la societat turca, ja sigui reintroduint el vel islàmic, restringint el consum d'alcohol, segregant per sexes en els espais públics, etcètera. ¿És aquest el referent a seguir en les societats àrabs fins ara més secularitzades, com la tunisiana?

D'altra banda, cap de les dues Turquies esmentades no es pot prendre com un exemple de democràcia. Kemal governà gairebé sempre en règim de partit únic i amb poders excepcionals, i els seus hereus uniformats van mantenir gelosament les concepcions autoritàries del pare fundador i la seva visió restrictiva del pluralisme. Ho il·lustren els cops d'estat de 1960, 1971 i 1980, l'execució a la forca del primer ministre derrocat en la primera de les tres dates, Adnan Menderes, o els 24 partits polítics il·legalitzats pel sistema en el darrer mig segle. Sí, darrerament Erdogan sembla haver enrobustit el poder civil i fet recular la influència de les forces armades, però això en defensa del seu projecte islamista, no de les llibertats. La censura sobre internet, els 68 periodistes empresonats, les condemnes per delictes d'opinió il·lustren per què, segons l'índex mundial sobre la llibertat de premsa que elabora Reporters sense Fronteres, Turquia ocupa el lloc 122 d'entre 175 països. De model, doncs, res de res.

Hi ha encara dos altres elements que invaliden de manera definitiva la idea d'una Turquia erigida en font inspiradora de la democratització àrab: la incapacitat per assumir la pròpia història, i el rebuig d'acceptar i gestionar civilitzadament els seus problemes interns. La primera d'aquestes qüestions ens remet al tema del genocidi armeni de 1915: que, després de gairebé un segle i d'un consens historiogràfic quasi universal sobre la realitat d'aquell extermini -perpetrat, a més, per l'estat otomà, no per la Turquia republicana- l' establishment turc encara no sigui capaç de reconèixer-lo, de digerir-lo, i consideri -per exemple- el vot recent a l'Assemblea Nacional francesa com un afront al seu honor nacional, això expressa un comportament malaltís i una incapacitat autocrítica incompatibles amb la democràcia del segle XXI.

I després hi ha, per descomptat, la qüestió kurda. És a dir, la negació sistemàtica d'una identitat, d'una llengua, d'una cultura que apleguen almenys el 20% dels habitants de Turquia. I, des del 1984 per no remuntar-nos més enrere, una repressió indiscriminada que, amb el pretext de combatre la guerrilla del PKK, ha practicat la neteja ètnica, la guerra bruta, la destrucció sistemàtica de 4.000 pobles i tota mena d'atrocitats. La mort, la setmana passada, de 35 contrabandistes confosos amb guerrillers il·lustra bé els mètodes militars turcs al Kurdistan: disparar primer, i preguntar després.

Així doncs, que Recep Tayyip Erdogan s'erigeixi en paladí dels drets humans i mestre de demòcrates faria plorar, si no fes riure.

stats