L'autodefensa d’un barrut

Al seu llibre, Enric Millo no es mostra gaire respectuós amb la veritat dels fets

Enric Millo al Suprem durant la seva declaració en el judici de l'1-O
JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Malgrat que sortí de la impremta el passat mes de març, amb les llibreries tancades i els lectors confinats, no seria just que aquelles circumstàncies amaguessin la publicació del llibre d’Enric Millo, El derecho a saber la verdad. El testimonio del delegado del Gobierno en la Cataluña del 155 (Barcelona, Península, 2020). No, aquest volum no mereix passar desapercebut perquè, entre el miler llarg de títols que el Procés ha suscitat, segurament cap altre no conté unes dosis de barra tan colossals.

Comencem per precisar que el senyor Millo no és ben bé l’autor únic del llibre. Tot i que ell ho admet amb la boca petita, per sofisticar una mica l’argumentari i donar-li algun gruix teòric compta amb desenes de pàgines escrites per Rafa López Rueda, exdiputat del PP al Parlament a qui Millo col·locà a la Delegació només d’arribar-hi, amb una nòmina de 53.000 € anuals. En lògic agraïment, López ha perpetrat una indigesta síntesi d’articles d’opinió de La Razón i l' Abc que permetin penjar-li a l’independentisme les llufes de populista i antidemocràtic. Hauria pogut estalviar-s’ho.

Sí que té interès, en canvi, la dimensió memorialística, autobiogràfica del volum; pel que explica i pel que calla. Millo hi passa de puntetes sobre la seva militància a Unió Democràtica, que diu haver abandonat “ por una discrepancia personal con Duran” i sense fer cap referència al cas Treball. Un cop al PP català, gaudí de la confiança de Sánchez-Camacho però, arraconat per García Albiol, trobà la protecció de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Aquesta, encarregada per Rajoy de la carpeta catalana, el nomenà el novembre del 2016 delegat del govern central a Catalunya pel seu pedigrí catalanista i “ capacidad de interlocución” amb la Generalitat.

Millo fa Joan Puigcercós conseller de Maragall, quan ho fou de Montilla; sosté que “más del 90% de los catalanes” votaren la Constitució, quan ho van fer el 61,4% dels censats

De fet, però, aquell pedigrí era un fake. Segons ell mateix explica, Millo opinava sobre el Procés exactament igual que tot el PP i el conjunt de l’espanyolisme, sense cap matís: la crisi era culpa de Mas, que havia volgut tapar les retallades i la corrupció convergent (sobre el cas Gürtel, ni un mot); l’independentisme circulà de dalt a baix, conspirativament, nodrit per la tasca adoctrinadora de TV3, per un control social de tipus nord-coreà i per les subvencions atorgades amb “ criterios ideológicos de adhesión”; l’Estatut del 2006 mancà de consens i “ el retoque del Constitucional fue mínimo”; etcètera.

Tot i invocar-la en el títol del llibre, Millo no es mostra gaire respectuós amb la veritat dels fets: fa Joan Puigcercós conseller del president Maragall, quan ho fou de Montilla; sosté que “ más del 90% de los catalanes” votaren la Constitució, quan ho van fer el 61,4% dels censats; manipula i tergiversa al seu gust tant situacions com dades, i arriba a afirmar que, el 2017, hi havia a Catalunya “ trescientos cincuenta alcaldes socialistas”, quan en realitat eren uns 120. Sobre el paper dels Mossos arran dels atemptats islamistes del 17-A, el delegat no escriu ni una paraula; ni una.

Tanmateix, el més escandalós i revoltant és la servil acomodació del relat de Millo sobre la tardor del 2017 a les acusacions i a la sentència del Suprem del 2019: hi havia “ grupos minoritarios que apostaban por la violencia”; la cúpula d’Interior era “ incondicional de los delirios independentistas del president”, s’estenien “ campañas furibundas, una retórica de guerra”, el 20-S es produí “ el secuestro de una comitiva judicial”... Això sí: trobar les urnes no era cosa seva, i tota la culpa dels fets de l’1-O va ser dels Mossos i de la jutgessa De Armas. Amb tot, les escenes de violència durant la jornada del referèndum, o eren manipulades, o defensives (la “ trampa del Fairy”, recorden?), o fruit de la perversitat separatista, que emprà “ a niños y personas mayores como rehenes”. Amb dir que, segons Millo, en el paper del coronel Pérez de los Cobos aquell octubre “ no debía haber ningún tipo de politización”, està gairebé tot explicat.

L’autor, però, no es descuida de sostenir que l’article 155 curà els mals provocats pel Procés (àdhuc “ reactivó la autonomía”), i no va ser encara més efectiu perquè el PSOE –erròniament, assegura– impedí emmordassar TV3 i Catalunya Ràdio. Potser algun lector es preguntarà com és que, si el 155 va ser tan exitós i l’independentisme en resultà tan vençut i dividit, el 21-D del 2017 aquest últim tornà a guanyar, i el PP quedà reduït a quatre escons. Això, Millo no ho aclareix.

Sí que li dol, lògicament, la caiguda de Rajoy el juny del 2018, que arrossegà la seva i que considera un regal fet al “ derrotado separatismo ilegal”, una conxorxa, una traïció, un contuberni “ vergonzante”. Reduït a l’atur, amb la seva família pretesament assetjada (ell, tan desdenyós del victimisme independentista, al·ludeix als patiments familiars tretze vegades), sort va tenir de la solidaritat sorayista del president andalús Juanma Moreno, que l’ha col·locat a la Junta.

Pel que fa a la verdad, no la busquin en les 360 pàgines del llibre. Ni la veritat, ni la vergonya.