Publicitat
Publicitat

Una estafa, certament

És curiós, però la primera cosa que vaig pensar en veure, a El País de diumenge passat, el manifest dels “intel·lectuals i artistes d’esquerres” titulat 1-O: estafa antidemocrática va ser que el disseny de la doble pàgina era estèticament horrorós, impropi d’una iniciativa a la qual dona suport gent com Javier Mariscal. Tot seguit, em va venir al cap que aquell atapeïment de text i de noms, aquells curiosos criteris de classificació dels signants (per exemple, l’escriptor madrileny Javier Marías apareix entre les “ personalidades de Cataluña ”!), ja els havia vist abans. I sí: per exemple, el 5 de març del 2014 o el 5 d’agost del 2015 en sengles manifestos, publicats també a El País, de l’Agrupación Electoral Recortes Cero per demanar el vot a les europees i a les catalanes, respectivament.

L’endemà, dilluns 18, Àlex Gutiérrez, a la secció Pareu màquines de l’ARA, aprofundia en la identificació dels promotors del famós manifest, i en particular de la portaveu de Recortes Cero, Nuria Suárez. En efecte, Recortes Cero és des del 2014 una marca blanca, una pell de xai (qui pot estar a favor de les retallades?), per cobrir el partit Unificación Comunista de España, el nom del qual a aquestes altures ja put a ranci.

Però la realitat de l’UCE és més complicada. Unificación Comunista de España va sorgir a mitjan 1975 com un grup polític marxista leninista fruit de la fusió del nucli valencià Unificación Comunista (actiu des del 1969) amb una Federación de Comunistas madrilenya. En aquells anys -va ser legalitzat el 1978- era un grupuscle més dins la frondosa extrema esquerra de la Transició; en aquest cas, un partidet de filiació pro-xinesa i antisoviètica que va conèixer el seu moment de glòria a principis dels anys 80 amb actives campanyes contra l’OTAN (“ Ni yanquis, ni rusos...”). Present en diverses conteses electorals a Catalunya entre 1982 i 1988, hi va recollir de 2.000 a 5.000 vots.

Durant la dècada següent, la modesta i intermitent activitat de l’UCE va començar a allunyar-se d’allò que hom podia esperar d’un grupuscle maoista. La seva premsa (el setmanari De Verdad, la revista teòrica Chispas ) va passar de defensar la independència dels països bàltics, de titular que “ El PSOE es la derecha, el PP la reacción ”, de publicar entrevistes simpatitzants amb el moviment basc Elkarri, a abraçar un discurs més i més nacionalista espanyol, a criticar la immersió lingüística i la pretesa “submissió” de l’esquerra catalana al nacionalisme pujolista, a bavejar davant de social-jacobins com Pepe Borrell, Nicolás Redondo Terreros o Rosa Díez, a denunciar obsessivament “ el nazi-fascismo vasco ”, etcètera. L’abril del 2003, De Verdad escrivia: “ La estrategia de Maragall entronca con el interés del eje franco-alemán de debilitar el Estado español exacerbando sus tendencias centrífugas ”. La clàssica paranoia conspiracionista pròpia de l’extrema dreta...

Que l’arrenglerament de l’UCE amb Basta Ya, des del 2006 amb Ciutadans -del qual ha estat un apèndix fervorós-, després amb UPyD, que el seu clam per “ la unidad de las nacionalidades y regiones de España ”, que tot això sigui fruit d’una evolució ideològica natural des del maoisme, resulta molt poc versemblant i no tindria precedents en tot el planeta. Que, per contra, sigui conseqüència d’una manipulació o una infiltració per part de serveis policials, parapolicials o d’intel·ligència és una sospita àmpliament estesa. En qualsevol cas, hi ajudaria el fet -sobre el qual abunden els indicis- que Unificación Comunista funcioni com una secta o sigui una secta. Pel que fa al seu finançament, l’opacitat és absoluta, però no pot provenir de les quotes d’una militància que, a Catalunya, es compta per poques desenes.

Naturalment, els signants del trist manifest antireferèndum al qual he al·ludit més amunt tenen tot el dret a considerar l’1 d’octubre una “ estafa democrática ”, a dir-ho i a propugnar l’abstenció davant la convocatòria anul·lada pel Tribunal Constitucional espanyol. El que em costa d’entendre és la necessitat que tenien, per expressar llurs legítimes opinions, de posar els seus noms en mans d’un grupuscle fantasmagòric, de trajectòria fosca i envoltat de sospites de tota mena. Si, el passat Onze de Setembre, l’inefable portaveu del PP, Pablo Casado, va qualificar l’ANC i Òmnium -que tenen desenes de milers de socis cadascuna- d’“ engendros nominales ”, ¿com hauríem de descriure Recortes Cero (que, el juny del 2016, va obtenir a Catalunya el 0,28% dels vots emesos) o l’UCE?

Sembla evident que Isabel Coixet, Juan Marsé, Rosa Maria Sardà o Ja-vier Cercas podien fixar perfectament la seva posició política per mitjans propis. ¿Sabien -ells, i altres signants que són professors universitaris, o intel·lectuals de renom, o polítics tan veterans com Paco Frutos- amb qui s’estaven jugant els calés? ¿Han estat sorpresos en llur bona fe per una demanda d’adhesió que no es va identificar prou? En fi, ¿d’on va sorgir l’impuls perquè fos la gent de Recortes Cero la promotora del gran manifest? Fora interessant saber-ho.

Riure, malgrat tot