15/10/2018

El ‘condottiero’

3 min

HistoriadorCom saben, els 'condottieri' van ser, a la Itàlia del Renaixement, aquells capitans de fortuna que, per mitjà d’un contracte, entraven al servei de determinat govern local, d’aquesta o d’aquella 'signoria', i, al capdavant de les seves companyies de soldats mercenaris, combatien per un temps a les ordres del poder que els havia llogat. Les oligarquies de les pròsperes ciutats estat del centre i el nord de la península Itàlica, quan se sentien amenaçades per una urbs veïna, o quan volien combatre un enemic tingut per perillós, recorrien a un 'condottiero' que els tragués les castanyes del foc. Els 'condottieri' eren cars, perquè només perseguien la riquesa i la fama; i podien resultar perillosos per als seus 'patrons' perquè, com que no tenien lligams patriòtics o sentimentals amb la causa per la qual lluitaven, eren capaços de trair-la sense cap problema, o de vendre’s a un postor millor, o d’abusar de la seva posició per imposar als contractadors unes condicions lleonines.

Deu ser per deformació professional, però trobo que, si el 'condottiero' empresari de la guerra el substituïm per l’aventurer de la política, l’aterratge a Barcelona de Manuel Valls per aspirar-hi a l’alcaldia recorda molt la mecànica dels capitans de fortuna italians de sis segles enrere.

Suposo que ningú tindrà valor per sostenir que, quan la Unió Europea va legislar sobre el dret de qualsevol ciutadà comunitari a presentar-se a les eleccions locals en un país diferent del de la seva nacionalitat, pensava en un David Cameron sent alcaldable per París, o en un Matteo Renzi aspirant a burgmestre de Viena. La idea era que els emigrants laborals francesos a Brussel·les, o els jubilats alemanys establerts a Mallorca, poguessin participar –si volien– en la vida política dels seus municipis de residència i defensar-hi els seus interessos específics. Fa tres anys, quan Manuel Valls era primer ministre de la República Francesa i creia que en podria ser el president, la possibilitat de pretendre l’alcaldia de Barcelona li resultava tan exòtica com a Braccio da Montone –un brillant 'condottiero' del 1400–, quan servia la república de Florència, pensar que acabaria sent conestable del regne de Nàpols.

A parer meu, doncs, el factor clau per entendre el fenomen Valls no és ni la catalanitat de naixença –un element que semblava haver oblidat, durant la fase àlgida de la seva carrera política francesa– ni tan sols el posterior naufragi d’aquesta carrera, enfonsada entre el repudi del Partit Socialista i la poca estima del macronisme. Valls Galfetti era, des de principis de l’any passat, un professional de grans ambicions frustrades que hauria restat en la política hexagonal fent la viu-viu, a l’espera d’una hipotètica ocasió de reviscolar, si arran dels esdeveniments de la tardor del 2017 no li hagués arribat, des de la seva ciutat natal, una temptadora oferta de 'condotta' (així es deia el contracte que vinculava els 'condottieri' a les oligarquies que els llogaven).

Com els seus audaços predecessors del segle XV, Manuel Valls va començar per fer-se valdre; es diu que, durant el primer contacte seriós amb empresaris, va fixar en 20.000 euros les seves necessitats vitals de cada mes. Plantegés aquesta xifra o no, el missatge era clar: si les autoconsiderades elits socials i econòmiques barcelonines volen derrotar l’independentisme a la capital i, al mateix temps, posar fi al malson del colauisme esparracat i turismòfob, ell –l’exministre de l’Interior francès acreditat per l’estil 'musclé', per la 'manière forte'– els farà amb molt de gust aquest servei, però la factura resultarà elevada. En diners (la precampanya i la campanya no han d’escatimar mitjans) i en poder i protagonisme: una candidatura molt personalitzada, una llista confegida al seu gust, un discurs i un equip propis, cap subordinació a Ciutadans ni a cap altre partit unionista...

Per bé que no es poden excloure tensions i escaramusses durant els propers mesos, tot fa pensar que aquestes condicions han estat acceptades, perquè, quan et poses en mans d’un 'condottiero', no t’hi pots posar a mitges. Al mateix temps, igual que succeïa a les ciutats italianes del Quattrocento, al capità de fortuna vingut de fora li han sortit els primers soldats voluntaris locals; gent que portava anys esperant un líder antiindependentista presentable al qual seguir, i que ara troben en la condició francesa i el passat socialista de Valls una coartada perfecta per seguir sentint-se cosmopolites, progres... i fervorosament espanyols: columnistes planyívols que acumulen triennis plorant les desgràcies d’una independència encara per arribar, columnistes frívols que barregen l’unionisme amb la bragueta, figures de la 'droite divine'...; i molts més que apareixeran!

Valls, en tot cas, ja deu saber que no tindrà, com els grans 'condottieri' Colleoni o Gattamelata, uns Donatello o Andrea del Verrocchio que li erigeixin cap estàtua eqüestre. A tot estirar, algunes plomes mercenàries li escriuran una o dues ensucrades biografies preelectorals. I, el maig vinent, serà o Cèsar, o res. El conveni laboral dels capitans de fortuna ha perdut molt.

stats