Una dictadura marxista

Al cap de quatre dècades i sota la batuta de Pedro Sánchez el marxisme ha tornat al PSOE

Escena de la pel·lícula 'Una nit a l'òpera' dels Germans Marx / ARA
JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Comprenc que resulti difícil d'admetre, però hauríem de començar a reconèixer als manifestants rojigualdos que proliferen darrerament per moltes ciutats espanyoles, als que dissabte van acolorir la barcelonina plaça de Francesc Macià (per a ells, encara, de Calvo Sotelo), una certa dosi de raó quan criden, i malmeten llurs bateries de cuina, per protestar contra la "dictadura chavista". Potser parlar de "dictadura" és exagerat; tanmateix, aquesta obsessió per anar perllongant quinzenalment l'estat d'alarma malgrat la ràpida minva de suports parlamentaris contrasta vivament amb les fórmules de governança que, enfront de la pandèmia, apliquen molts països del nostre entorn, i desprèn una desagradable aroma de Xi Jinping.

És, però, a l'hora d'adjectivar la "dictadura" quan la gent de Vox i del PP no afinen prou el diagnòstic. Res de chavista. Tot i que, en el congrés extraordinari del setembre de 1979, Felipe González aconseguí que el PSOE renegués del marxisme de manera aparentment definitiva, al cap de quatre dècades i sota la batuta de Pedro Sánchez el marxisme ha tornat a l'històric partit o, almenys, al govern que el representa. Si González foragità per la porta el marxisme del barbut Karl, Sánchez ha fet entrar per la finestra el marxisme del bigotut Groucho. A hores d'ara, és possible que entre els ministres d'Unides Podem n'hi hagi algun que encara combregui amb el marxisme-leninisme. És segur que el president i el seu entorn polític són seguidors fervents del marxisme-grouchisme.

Ja saben que Karl Marx desenvolupà les seves tesis en una obra voluminosa i densa, Das Kapital. Groucho Marx va ser més sintètic i les condensà –o els seus estudiosos les condensaren per ell– en la frase: "Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc d'altres". L'anàlisi de la trajectòria política de Pedro Sánchez des que recuperà la secretaria general del PSOE, el maig de 2017, el situa clarament arrenglerat en la línia grouchista. Permetin-me recordar-ne alguns exemples.

El 3 d'octubre del 2017, l'aleshores portaveu del PSOE al Congrés i avui ministra de Defensa, Margarita Robles, demanà la reprovació de la vicepresidenta popular Soraya Sáenz de Santamaría com a responsable política de les càrregues policials de l'antevigília a Catalunya, arran del referèndum. Dues setmanes després, el PSOE retirava la demanda de reprovació –que encara no havia estat debatuda– sense cap explicació pública; i, des d'aleshores, el socialisme sanchista va fer pinya amb el govern de Rajoy en la repressió antiindependentista, en l'aplicació extensiva de l'article 155, etcètera.

Quan, de president interí, Sánchez intentà convertir-se en inquilí estable de la Moncloa i, un cop celebrades les eleccions de l'abril de 2019, es trobà que Unides Podem li exigia un govern de coalició a canvi dels seus vots, el líder socialista ho rebutjà amb l'argument que tenir ministres del partit morat no el deixaria dormir tranquil. Quatre mesos i una repetició electoral després, amb les urnes encara calentes i ja sense insomni, ell mateix anunciava l'acord de govern PSOE-UP que faria de Pablo Iglesias un dels vicepresidents del nou executiu.

Però l'èxit de la investidura requeria encara altres complicitats: per exemple, l'abstenció d'ERC. I, per aconseguir-la, Sánchez acceptà posar en marxa una taula de diàleg amb el govern de la Generalitat, presentada com una peça estratègica de la nova legislatura i l'eina per resoldre el plet català. Això passava el gener-febrer d'enguany. Tres mesos després, i a canvi d'obtenir el suport de Ciutadans per a una pròrroga de quinze dies en la vigència de l'estat d'alarma, el govern Sánchez consentia que els taronges es vantessin d'haver dinamitat la taula de diàleg i fracturat la relació entre el PSOE i " los separatistas".

Finalment, aquesta darrera setmana hem assistit a l'espectacle astorador de l'acord amb EH Bildu sobre la derogació de la reforma laboral del PP, acord esmenat hores després pels socialistes i desautoritzat des de dins del mateix govern; això sí: quan l'abstenció dels abertzales ja estava computada. Vaja, que avui dia signar un acord polític amb el PSOE de Sánchez és com subscriure aquell document sobre "la part contractant de la primera part..." que redactaven Groucho i Zeppo Marx en una de les més hilarants escenes d' Una nit a l'òpera.

En general, les dictadures marxistes (de Karl) s'han sostingut històricament sota poderosos i implacables aparells repressius. El govern marxista (de Groucho) encapçalat per Pedro Sánchez no necessita cap KGB, ni Stasi, ni Securitate. La seva protecció més poderosa resideix en els discursos i les actituds d'aquells que el substituirien en el poder. Quan veus les postures de pinxo de bar d'Abascal, la demagògia pàmfila de Díaz Ayuso i la inanitat de Casado; quan sents José María Aznar anunciant una "hecatombe" i carregant a tort i a dret contra " los herederos de ETA", " los chavistas, comunistas y separatistas", aleshores penses que potser tenir a la Moncloa un marxista de la branca grouchista encara és el mal menor.