14/01/2019

La dificultat d’envellir

3 min

L’articulació de la majoria parlamentària a tres bandes (PP, Ciutadans i Vox) necessària per poder investir aquest dimecres Juanma Moreno Bonilla nou president de la Junta d'Andalusia ha donat lloc, durant les darreres setmanes, a un gran nombre de contorsions argumentals, funambulismes dialèctics i postureigs polítics. D’entre tots ells m’agradaria cridar l’atenció dels lectors sobre les actituds públiques que han adoptat alguns dels 'pares fundadors' de Ciutadans. Ahir l’ARA n’oferia una mostra a través de l’entrevista amb Francesc de Carreras. El dilluns 7 de gener, 'La Vanguardia' dedicava a l’assumpte un extens reportatge a càrrec del seu redactor Iñaki Ellakuría, bon coneixedor dels orígens del partit taronja i coautor, el 2015, del llibre 'Alternativa naranja. Ciudadanos a la conquista de España' (Barcelona, Penguin Random House).

En les peces periodístiques esmentades s’hi recullen els punts de vista de cinc dels impulsors intel·lectuals de Cs, el 2005: el ja citat De Carreras, Teresa Giménez Barbat (avui eurodiputada per l’extinta UPyD), Ferran Toutain, Arcadi Espada i Félix Ovejero. De l’anàlisi de les respectives declaracions resulta fàcil extreure’n un grapat d’idees poc o molt comunes.

La primera és que Vox és un partit d’extrema dreta, potser sí; tot i que Félix Ovejero i Ferran Toutain ho relativitzen: el primer li atribueix un “programa democratacristià” (alerta, senyor Espadaler, a veure si li robaran l’espai!) i el veu estigmatitzat per una esquerra “administradora del 'copyright' de les bones causes”, mentre el segon el considera “ultraconservador” però dins de “l’ordre constitucional”. En tot cas, per molt que Santiago Abascal abanderi un “nacionalisme ranci” i “reaccionari”, això no el fa pitjor que l’independentisme català, Bildu i Podem, sinó idèntic a aquests aliats de Pedro Sánchez, o fins i tot millor: “Crec que Podem és més perillós per a la democràcia espanyola que Vox”, assevera el constitucionalista emèrit De Carreras. Ovejero, per la seva banda, troba escandalós que, a Catalunya, qualifiquin Vox de reaccionari els mateixos que aplaudeixen “un president de la Generalitat ultranacionalista com Torra”.

La tesi que fa la unanimitat entre tots els interpel·lats, però, és aquella segons la qual el “nacionalisme espanyol” de Vox el fa incompatible amb Ciutadans, que és “no nacionalista” en la seva “essència més profunda” (De Carreras). En paraules d’Espada: “Vox és un partit nacionalista, i Cs no ho és. Cs no hauria de tenir res a veure amb el nacionalisme, i no entenc com podria pactar amb un partit nacionalista”.

Deixant de banda la delicada qüestió de si hom considera el PP nacionalista o no i, per tant, soci possible o impossible de Ciutadans (els ho prego, no riguin...), sostenir que és una força no nacionalista, aliena a les pulsions de la identitat col·lectiva, ja resultava problemàtic en la fase embrionària del projecte, durant les sobretaules a l’altell del restaurant El Taxidermista. Un cop que el vaixell taronja començà a solcar els mars de la política electoral i institucional, i especialment a partir del 2012 amb l’arrencada del Procés, el no nacionalisme de Cs és un oxímoron. ¿No són nacionalistes els Rivera, Arrimadas o Girauta que, enfundats en la samarreta de 'la roja', s’exaltaven al mig del carrer davant els gols d’Espanya durant l’Eurocopa de futbol de 2016? ¿No ho és el partit que, del transversal bracet del PP, el PSC, Societat Civil, Somatemps, etcètera, ha omplert els carrers de Barcelona de banderes 'rojigualdas' i crits de '¡Viva España!'? Sí, admetem-ho: només uns no nacionalistes espanyols haurien estat capaços d’organitzar a Altsasu un homenatge a la Guàrdia Civil...

En definitiva, les principals conclusions que hom pot extreure de les paraules recents d’alguns dels fundadors de Cs s’adscriuen més al domini de la psicologia que al de la política. Llur criatura ja té una dotzena d’anys, però ells es resisteixen a admetre-ho, a acceptar que està emancipada i pren les seves pròpies decisions; i segueixen –uns més que altres, d’acord– veient-la com la van concebre el 2005-2006, que era exactament com es veien a ells mateixos aleshores: cosmopolita, viatjada, per damunt de les baixes passions identitàries; i, sobretot, d’esquerres, progressista, avançada, transgressora.

Un dels que han parlat aquests dies, Félix Ovejero, ho diu amb franquesa entendridora: l’error de Rivera fou apartar-se de l’essència socialdemòcrata de Cs: “Hauria de liderar l’esquerra antinacionalista en un moment que el PSOE ha renunciat a fer-ho”. L’esquerra? Albert Rivera, que no és un intel·lectual però té instint polític, sap perfectament què demana avui el mercat electoral espanyol: plantejaments dretans i espanyolisme a dojo. Per això conrea aquests productes.

Envellir és sempre dur, i hi ha persones que s’hi resisteixen pel procediment de canviar de parella, buscant-ne una que tingui quinze o vint anys menys que l’anterior. D’altres lluiten contra el pas del temps a base de fingir que aquell partit que antany inspiraren és d’esquerres i no nacionalista, com es consideraven ells quan eren joves.

stats